L’EDITORIAL
El bàsquet català, en un moment imparable
El Barça es juga demà el lideratge de l’Eurolliga a la pista de l’Efes, l’equip que el va privar de la corona continental en la darrera final, mentre comparteix el lideratge amb el Madrid a l’ACB, una competició en la qual el Joventut i el Manresa són ferms candidats a classificar-se per a la copa. A més, a Badalona i al Nou Congost també disfruten del lideratge europeu, en l’Eurocup i la FIBA Champions. No és fàcil compaginar dues competicions sense pagar factures en una de les dues, o en totes dues. La història és plena d’equips que han fet carrera a Europa i ho han pagat amb estrèpit a l’ACB, però no és aquest el cas. La perspectiva del Barça és, per descomptat, guanyar-ho tot.
I en aquestes arriba Marc Gasol i esvalota el galliner del bàsquet català i europeu anunciant que no li interessa cap de les ofertes per continuar en l’NBA, ni tan sols la del Barça per afegir-se a un projecte potencialment campió de l’Eurolliga. El campió de l’NBA 2019 s’apunta al projecte del Bàsquet Girona, un club amb només set anys de vida i que competeix a la LEB Or. Quina és la trampa? Que el Girona és el club de Marc Gasol. Sí, el seu, perquè n’és el president i forma part del projecte personal del pivot català en la seva maduresa com a jugador. Fa anys que Marc Gasol té entre cella i cella retirar-se com a jugador competint en l’ACB a Fontajau, allà mateix on va començar el seu enlairament cap a l’Olimp. El debut és demà i Fontajau tindrà una entrada com feia temps que no es veia en un partit del seu equip masculí.
Però encara no estem. L’enunciat que Girona torna a tenir bàsquet d’elit a partir del retorn de Marc Gasol és directament fals... si no s’afegeix l’adjectiu masculí. Perquè l’Uni Girona acabarà la primera volta de l’Eurolliga en posicions capdavanteres del seu grup i amb la sensació que l’equip d’Alfred Julbe no ha tocat sostre. L’Spar ja és un habitual de les competicions europees –en l’Eurocup ha arribat molt lluny– i a la FEB ha guanyat dues lligues, una copa i dues supercopes en els sis últims anys, amb pressupostos molt inferiors als de Salamanca –al qual acaba de trencar la imbatibilitat– i València. Per rematar-ho, el Cadí la Seu, un projecte amb tota la modèstia i saber fer que fa anys que demostren a l’Alt Urgell, manté la persecució dels tres grans de la Lliga Femenina tot i la reinvenció que ha hagut d’afrontar, com gairebé cada estiu. I acaba de vèncer el València per agrupar encara més la classificació.
El bàsquet català d’elit avança pletòric per la temporada. El dubte que queda és si el formatiu –tan potent no gaires anys enrere– serà capaç d’acompanyar-lo tant a nivell de clubs com de seleccions.