L’EDITORIAL
L’horror reapareix a Mèxic
A Ucraïna els morts de la guerra es comptaran per milers, però l’episodi violent que s’ha viscut a Mèxic també és extremadament greu, tant per el dramàtic cost en vides (mentre algunes fonts parlen de 22 ferits, d’altres compten ja 17 cadàvers) com pel context en què han trobat la mort, un partit de futbol. Tant se val si les aficions del Querétaro i l’Atlas d Guadalajara són rivals irreconciliables. Si hi ha la mínima sospita que es pot acabar a cops de pal, de cadira o a ganivetades, s’han de poder implantar les barreres físiques suficients per evitar que es barregin seguidors, sobretot les faccions més radicals, encara més si hi ha bandes rivals potencialment violentes com les que implanten el terror a diversos indrets de l’Amèrica Llatina. I si no és possible impedir l’accés de personatges conflictius, s’ha de poder jugar a porta tancada o amb part de la grada clausurada.
Està gairebé tot inventat i no s’hi val a dir que Mèxic queda lluny. Perquè França és aquí al costat i la violència als estadis es manifesta amb massa freqüència. Si els seus efectes no són tan horrorosos com els que s’han viscut a Mèxic és simplement perquè les mesures, la pressió i les sancions que s’imposen, si bé no eviten els fets violents, en pal·lien la intensitat. Les grans lligues d’Europa han assumit com a obligatori l’objectiu de violència zero i els càstigs van en consonància. Encara és fresc el tancament de dos partits del Benito Villamarín pel pal de plàstic que va impactar en el català del Sevilla Joan Jordan, sanció posteriorment commutada per un tancament parcial. No hi ha altre camí que la pressió i l’assenyalament dels violents perquè anar a disfrutar d’un espectacle esportiu sigui una opció segura. La persecució de la violència, encara que sigui a l’altra punta de món, ha de ser un mínim innegociable, tot i que ara mateix Europa quedi en evidència perquè la té a dins de casa.