Hi ha una pràctica de la ganduleria mental tan estesa que, si no es fa servir, l’usuari del discurs es perd i el seu autor fracassa. Es tracta de recórrer als clàssics o, més ben dit, a les cites; perquè recórrer als clàssics s’ha de fer sempre, si no es vol engruixir la ximpleria general. Allò que no, i que condecora l’esnobisme, és fer-ne proclama, com el militar -i, en la civilització falsa on vivim, la policia-, que es presenta en societat amb la malla de medalles al pit com una armilla antibales.

En fi, que no direm que podríem treure del mestre Sunzi i del seu Art de la guerra (o de qualsevol manual primerenc de l’especialitat del personatge que ens ocupa) l’estratègia elemental de les escoles de negocis a l’hora d’endinyar-nos un qualsevol producte, que, no fa ni quinze dies, l’expresident del Barça ha aplicat amb la col·laboració impagable -i és un dir sarcàstic- dels diaris, de les ràdios i de les televisions tan obedients del codi deontològic periodístic com un Farreras qualsevol, una Barceló tan veraç com un bitllet de trenta euros, una Griso de pa sucat amb oli i tants i tants d’altres que si la professió i les seves universitats no s’ho fan mirar, ja els podem enviar a pastar fang a tots plegats i tornar-nos-en a missa.

Mentrestant, entretinguem-nos observant com el senyor Sandro Rosell s’ha estat uns quants dies als titulars de l’escena pública pontificant a tot i a dret que és un gestor de primera i que podria presentar-se a les eleccions municipals de Barcelona per treure les decisions importants dels polítics incompetents i deixar-les a mans dels qui hi entenen: ell i els seus sequaços.

L’estratègia consisteix a oferir el producte sense tenir-lo a les prestatgeries amb la finalitat d’observar com fermenta la necessitat d’adquirir-lo -com un globus sonda, en diuen els mestres de demoscòpia (ves quins altres). Doncs bé, ara estem en aquest temps programat pel màrqueting (que és la manera provinciana d’anomenar la ciència -més sarcasme- de la mercatologia), de què va diplomar-lo el molt religiós negoci d’ESADE perquè li servís, a 26 anys, és a dir, carregat d’experiència, per entrar a treballar -eps, manant ja, només faltaria- al Comitè Organitzador dels Jocs Olímpics de Barcelona després de passar per la rigorosa selecció dels currículums encapçalats pel mèrit de ser fill de casa bona.

Vegem, però, de quina mena de gestor es vanta, si és el fonament demolidor del Barça. Recordem que amb la seva presidència es van podrir els patrimonis tangibles i intangibles -honorabilitat inclosa- del Barça i va ser un insult constant a tots aquells valors humanístics que la seva diplomatura jesuítica mal decora. L’incrèdul pot remetre’s a les proves de la seva experiència comissionista, que multiplica per milions el sou de qualsevol decència. Afanyem-nos a constatar, però, perquè el murri venedor hi juga per fer xantatge emocional a l’objectiu de l’estratègia- , que no hi ha, literalment, dret als dos anys que li van fer passar a la presó les martingales de la magistrada del Tribunal Suprem espanyol, Carmen Lamela, qui, potinejant la professió i la seva deshonra, tant arruïna l’autoritat de la judicatura com ell la riquesa del Futbol Club Barcelona.

El més trist del cas, és, però, que la ximpleria general que dèiem, n’arriba a ser tant, que una cita inflada com la diplomatura d’una escola de negocis al servei de les elits classistes i un posat de quan en dèiem “pijo” és prou capaç de donar-li els vots d’un altre de tan fatxenda com ell, l’anticatalà Valls, i votar-li la presumpció que ja fermenta tant com la matèria primera de l’adob dels porcs i del compostatge de les vaques.