opinió
Messi i els atzars del futbol
“No hauria de seguir el mundial de la vergonya”, em repeteixo a mi mateix mentre consulto els resultats i les estadístiques dels partits, però és inevitable, les copes del món són part de la meva educació sentimental. Fa uns dies la meva germana va recuperar un àlbum de Mèxic 86, el de Sócrates, Zico, Falcao, Elkjaer, Hugo Sánchez, Laudrup, Lineker, Platini, Francescoli i Rummenigge..., però sobretot l’àlbum d’aquell Diego que vam veure embadalits amb el meu pare i d’aquella Argentina amb segones veus com Brown, Burruchaga, Valdano, Enrique, Ruggeri i Pumpido que van acompanyar el més gran solista cap al campionat. Paredes, Lautaro, Otamendi, De Paul i Di María semblaven els gregaris perfectes del gran Messi, però l’Aràbia Saudita, amb sort i una exuberància física descomunal com la del Japó i Corea, va empetitir-los el somni. Aquest potser tampoc serà el mundial en què Messi pujarà al podi de Maradona i Pelé, i molts li retrauran que no serà un dels més grans sense la copa; jo no seré un d’ells, perquè passi el que passi a Qatar, ja és el millor. Cruyff mai va guanyar un mundial i va ser un gegant; això sí, després del subcampionat a Alemanya, va decidir no blanquejar Videla i l’any 1978 no va jugar a Argentina, una decisió honrosa que de retruc va permetre que la dictadura s’apropiés de l’èxit i que Kempes aixequés la copa que ara se li pot negar al geni més gran que mai he vist jugar. Aquests són els atzars del futbol, però encara queda molt i si existeix algun jugador capaç de capgirar totes les dissorts, aquest és Messi.