L’EDITORIAL
El guió ideal per reforçar el Barça
Encara que sigui un títol menor, guanyar la supercopa era molt necessari per al Barça i per a Xavi Hernández. Feia falta reforçar la convicció i l’estat anímic d’un equip que, tot i ser líder en la lliga, havia mostrat llacunes. El risc era perdre el clàssic, no tant pel que significa la supercopa sinó sobretot perquè hauria alimentat els dubtes. I la final va ser tot el contrari. El Barça, lluny de la inestabilitat que havia mostrat en partits anteriors, amb fases bones i apagades preocupants, va fer un recital que va deixar sense resposta el Madrid. La final de Riad deixa el títol, el primer amb Xavi a la banqueta i el primer després de gairebé dos anys, i deixa també la manera d’aconseguir-lo. Aquesta és la clau. El què i el com.
El Barça hi va posar molta més ambició, concentració, valentia i determinació que el Madrid, però no va ser només qüestió d’actitud. L’aposta pels quatre migcampistes, en detriment d’un dels extrems, va tenir un pes determinant, amb el domini del joc i fases brillants. La jerarquia a partir de la superioritat al mig del camp és el retorn als orígens, a l’essència.
Hi ha un camí, hi ha una idea. No s’ha d’oblidar que s’intuïa que el Barça podria fer un salt potent després de la supercopa de l’any passat –amb derrota– i després del 0-4 al Bernabéu, però es va apagar. El repte és que, ara sí, la supercopa marqui el punt d’inflexió d’un projecte que vol ser guanyador i que enyorava cites com la de Riad, encara que fos el títol menys valorat. Amb joves amb recorregut i fam, capitalitzada en la final per un Gavi superlatiu. Com a estímul per reforçar l’equip i el projecte, el guió de la final és l’ideal.