No és la supercopa. No és el marcador. No és el rival. Tan sols és tornar-se a emmirallar, ser capaç de reconèixer la pròpia ànima, i adonar-se que s’ha tornat a l’essència amb uns jugadors que a la final de Roma del 2009 encara estaven cursant primària. Tots ho sabem, el Barça només guanya quan torna a la recepta de la marmita, quan és conscient que primer ha de saber qui és i després pot sortir fora de casa; en definitiva, quan es converteix en l’antagonisme d’aquest Madrid especialista a vèncer a través d’un joc mediocre i una èpica antològica. Som el que som. El Barça a Normandia hauria mort abans d’arribar a la platja, però amb una paleta de colors davant seu pren l’esperit modernista de la ciutat gaudiniana, on el plaer estètic és el principi i final de qualsevol creació artística: no som Millán Astray, som Gaudí.

A partir d’aquí no s’ha fet res, a nivell pràctic és una supercopa reactiva contra l’amenaça hegemònica del Madrid, però si extrapolem el partit en una prospecció futura, és la reafirmació de Xavi com a director d’orquestra, el pas endavant d’una nova generació capaç de dominar el futbol els propers anys, el perfecte equilibri del que és nou i el que és vell i, sobretot, aquella mirada que hem fet als nostres fills quan ha acabat el partit per dir-los “És això, fill, és això”. I és que durant la final, els que ja tenim una edat, hem celebrat més la nostàlgia que la victòria, el record que la realitat, aquell bocí de passat de Guardiola plasmat al camp amb possessions llargues, pressions hiperactives i, sobretot, l’anhel de guanyar, guanyar i, al final, tornar a guanyar. En definitiva, no sabem on ens portarà aquest viatge, però ja tenim el full de ruta, el director del vaixell, i el crit d’aquest columnista davant una parada de Ter Stegen amb un “Valdés!” a mode de pensament automàtic, de convenciment ferm que el futbol ens està donant una nova oportunitat d’entendre què és el modernisme. Que comenci l’espectacle.