Aquesta setmana tocaria parlar del partit contra el Barça, però no me’n puc estar d’escriure sobre el silenci del club davant la injustícia de l’arbitratge a Vila-real. Ha passat sempre, hem patit mil i un greuges i mai hi ha ningú del club que surti a defensar els jugadors i a parlar per boca dels socis. Deixem que Míchel carregui amb tot aquest pes i els resultats són les dues expulsions que ha rebut des que seu a la nostra banqueta, abans no l’havien sancionat mai. Som l’equip més perjudicat pel videoarbitratge, les designacions dels col·legiats semblen fetes per acollonar-nos i cap dirigent no és capaç d’alçar la veu davant la premsa? Què podem esperar que faran als passadissos dels organismes on cal defensar els interessos del club? Doncs ja us ho dic jo, res. Els partits es guanyen al camp, però el respecte te’l guanyés amb la pilota, a l’opinió pública i als despatxos, i veient com ens tracten és evident que ningú se’l guanya enlloc. El problema és de lideratge. El president no té autoritat i els propietaris estan absents. L’escàndol d’aquesta setmana és un entre tants. Som un club contra el qual tothom s’atreveix. Continuem callats i tal dia farà un any. Com a soci número vuit-cents cinquanta-quatre em sento desprotegit. El Girona no té qui el defensi?