Laporta és trencador en tant que el seu mandat està essent una oda al presidencialisme hegemònic de finals del segle passat, i renuncia, sense escrúpols, als paràmetres de govern compartit promogut per qualsevol escola de negoci de l’Upper Diagonal. Així doncs, l’equip de Laporta és vàlid en tant que ell és el complement del nom indispensable del substantiu, el subjecte el·líptic de totes les decisions, i sobretot, l’estrella de la festa i el parallamps de les desfetes. Bartomeu s’amagava acollonit perquè tenia por del món i de la seva pròpia mediocritat, i Laporta està massa orgullós del seu sentit de responsabilitat com per viure en un segon pla.

Està funcionant aquesta fórmula messiànica basada en el carisma personalista i la intuïció de qui no te por de res? Depèn del punt de vista, té la llum de qui camina per la selva decidit a defensar allò que és seu, i l’ombra de qui viu la intuïció com un sinònim d’impulsivitat dominant. I és que Laporta no té parts, és un tot que compensa segons la realitat concreta del club: Laporta és Laporta si el context li permet ser Laporta.

Així doncs, Laporta serveix el Barça segons la circumstància del club, i necessita el caos per gaudir de l’anhel de reconstruir allò que estima amb la petjada pròpia de qui entra a casa els avis i s’indigna davant la deixadesa dels cosins imbècils que l’han heretat. Ras i curt, Laporta no pot rebre un Barça ordenat i d’èxit, no li troba la gràcia perquè llavors la seva empremta quedaria esborrada entremig dels mèrits del conjunt.

A partir d’aquí, gairebé dos anys després de la seva arribada, l’equip és a un pas de tancar la primera volta amb 50 punts, amb el deute pendent de tornar ser gran a Europa, però amb la certesa que s’està construint un futur solvent a còpia de talent, autoestima, i l’orgull de qui se sent poderós entre les institucions, mentre alhora, se sobreviu amb les contradiccions de professionals que han fugit per desavinences amb el seu personalisme, d’explicacions poc convincents de temes concrets, i de la força indiscutible de qui està convençut de salvar la situació. Contradictori? No, és Laporta en essència, el que necessitava un club agonitzant, la funció restablidora del Joan Gamper modern, el general que haurà de marxar de nou quan el Barça torni a ser el Barça.