Girona, un somni
Molts aficionats fa molts anys que es pessiguen però el que li està passant, al Girona, és pura realitat. Els que van viure aquelles temporades a tercera, el descens a preferent primer el 1982 i anys després a primera catalana, els que veien com el somni de la segona B s’esvaïa una vegada i una altra baixant de nou a tercera, ara fa quinze anys que viuen futbol a l’elit, especialment ara que el club afrontarà la quarta temporada a la primera divisió, la màxima categoria del futbol estatal. Amb alts i baixos, és clar, però des que el 2007 el Girona va pujar a segona B derrotant l’Alcalà i, sobretot, quan l’any següent va pujar a segona A, on feia 49 anys que no militava, després de les eliminatòries contra el Barakaldo i el Ceuta, l’estabilitat del Girona ha fet oblidar, a alguns, d’on ve un club que el 25 d’aquest mes farà 93 anys que es va fundar.
És molt fàcil fotre patacades al director tècnic del club pel que fa i pel que no fa. En això el Girona no s’ha lliurat d’estar a dalt de tot en èpoques de xarxes socials. Passaria de la mateixa manera si no n’hi haguessin. A mi també m’agradaria molt més que el club fos propietat dels seus socis, però no ho és, ni ho podria ser, com es va veure quan el Girona es va convertir en SAE. Per tant, és veritat que el club forma part d’una empresa i en això, i en contra de l’opinió de grans amics meus que estimen el Girona, crec que el Girona ha tingut sort de caure a les mans del City Football Group. “És una empresa”, diuen, i tenen raó, i com a tal mira pels seus interessos. Però sense l’estabilitat dels propietaris no seria possible viure tot això que estan vivint els aficionats del Girona.
Des que ho va provar amb Rubi a la banqueta, i contra tot pronòstic, es van fer diversos intents per pujar a primera, fins a aconseguir-ho per la via directa el 2017 amb Machín a la banqueta i contra un Saragossa al qual ja li anava bé empatar. Semblava impossible, però el Girona ja era de primera. Van passar una temporada de somni i la segona, que havia de ser de consolidació, va suposar el descens. Potser perquè el Girona, que havia perdut Machín, que havia volat cap a objectius més alts, va mantenir la confiança en Eusebio fins i tot més del que semblava aconsellable. I, després de no patir a la primera volta, cap a la segona divisió i el patiment de tres temporades intentant de nou tornar a dalt de tot, sempre fent la promoció d’ascens. Dues vegades amb la mel als llavis, es van quedar els gironins amb Francisco a la banqueta. A la tercera, amb Míchel, es va pujar i l’any passat, tot i començar malament, la serenitat del club va permetre a Míchel i els jugadors fer gaudir de valent els aficionats i estar a punt de competir a Europa.
Ara torna de nou el repte. Tornaran a arribar les crítiques. El cas Oriol Romeu. Buff, així és la primera divisió. Tornaran a haver-hi crítiques perquè alguns fitxatges arriben tard, perquè hi ha massa cessions, pel que sigui, però el que ha de fer el Girona, amb Míchel al capdavant, és tenir absolutament clar quin és el repte del club: consolidar-se a primera divisió. O sigui, el que no ha de fer el Girona és el que fan altres clubs més consolidats, que cada vegada que somnien en Europa es desperten a segona. El Girona ha de fer un bon equip, sabent que forma part d’un grup que li farà prendre decisions que potser no s’entendran. Sí, jo també penso que estan allunyats de la massa social i que els convindria un punt de gironisme ben entès, però crec que el club està ben encarrilat i farà bona feina.