La dura realitat
Ni en el millor dels meus somnis hauria imaginat mai sentir l’himne de la Champions League a Montilivi i dimecres, amb emoció, l’hi vaig escoltar. El debut a la màxima competició continental havia estat esperançador. La de París va ser una dolça derrota, però l’equip va aguantar i només una errada individual va condemnar el Girona davant el poderós París Saint Germain. I al minut 90! El Feyenoord és tot un campió d’Europa, en èpoques pretèrites. Ara no és un dels equips top, però encara fa respecte. Però veient rodar la pilota a Montilivi el cert és que és un equip a l’abast del Girona. No entraré a valorar ni els dos gols en porteria pròpia, ni el gol anul·lat ni el penal fallat. El Girona va perdre 2-3 i una magnífica oportunitat per somniar a passar de ronda. Tres victòries poden servir i es comptava amb la d’aquesta setmana. Ara la de l’Slovan de Bratislava en el proper partit de casa es fa imprescindible.
El que m’agradaria remarcar és que la jornada de Champions ens va posar davant del mirall, ens va mostrar la dura realitat del Girona com a club. Victoriós a la gespa la temporada passada i que li costa adaptar els nous fitxatges i es mostra titubejant a la Lliga, on l’esperen Athletic de Bilbao i Real Sociedad en les dues properes setmanes. Però la dura realitat a què em refereixo és Montilivi. Es van sortejar entrades entre els socis i no tots van poder accedir-hi, i després resulta que hi va haver entrades no venudes. Els seients buits de preferent i gol sud quan s’havien jugat deu minuts de partit feien mal al cor. Després van saber que hi va haver cues. I feia mal veure les graderies afegides de preferent i dels gols buides. D’acord. La Champions té una normativa, però hi ha normatives mal fetes. Si les graderies provisionals són segures per a la lliga, i ho han de ser si tenen el permís, ho haurien de ser per a la Champions. A París, als Jocs Olímpics, quantes no en vam veure?
Però el que ens dol és Montilivi. A la llotja, entre altres exjugadors com Santi Carrasco, Eugeni Bou, Javi Morata o Jordi Matamala, hi havia Lluís Busquets. Ell va trepitjar la gespa com a jugador del Barça a l’estrena de Montilivi. Aquell juliol de 1970 el camp feia goig. Ara no. Ara queda clar que no és estadi per a un equip de primera amb el potencial del Girona i que juga la Champions. Per molts retocs que es facin a Montilivi, no és un estadi per a un club gran. És municipal perquè el Girona el va vendre quan governava l’alcalde Nadal. Una bona adquisició (40 milions de pessetes). I l’Ajuntament el té cedit al Girona. Però dimecres van quedar clares les seves mancances.
Els propietaris del club, que no oblidem que han portat el Girona a una estabilitat econòmica mai viscuda i a uns resultats esportius de primer ordre, tenen al damunt de la taula tot el que he escrit. I en són conscients, crec. Un gran amic que treballa en el món de l’esport professional s’exclama que les institucions no apostin pel Girona com passa a moltes comunitats espanyoles amb el futbol i el bàsquet. L’exemple de Saragossa, on fan un camp provisional mentre reformen La Romareda, és el seu exemple. Jo li dic que aquí s’oblidi dels diners públics al nivell de què parla. Però és evident que al Girona li escau un estadi nou. Reformant Montilivi, que ho veig complicat, o construint en un municipi proper. I la burocràcia... Però la pregunta principal és si hi ha voluntat o no de fer-ho. I sobre aquesta premissa hauríem de parlar. De moment, ens hem de conformar amb la dura realitat de l’actual Montilivi.