Reptes que no emocionen
Podríem dir que la història de l’alpinisme és una successió de reptes que els protagonistes de la cosa muntanyenca s’han plantejat i han superat a còpia de tenacitat. O no. A vegades també han fracassat estrepitosament i, fins i tot, hi han deixat la pell en grans tragèdies. Podríem parlar d’Edward Whymper i la seva escalada al Cerví, la primera reeixida a la muntanya més maca del món, tot i que també va acabar com el rosari de l’aurora. O de George Mallory i Andrew Irvine i la seva enigmàtica ascensió a l’Everest, on encara no se sap si van fer cim o no perquè mai van arribar a baixar de la muntanya. O de tants altres escaladors que l’únic objectiu que tenien era assolir un gran repte i inscriure els seus noms en els annals de l’alpinisme. Malauradament el concepte de repte ha quedat pervertit els últims anys, especialment amb l’arribada de les xarxes socials. Qualsevol motivat es veu ara capaç de plantejar-se’n un i difondre’l a so de bombo i platerets a través dels seus canals. Durant una colla d’anys dedicats al periodisme esportiu –incloent-hi els esports de muntanya i els anomenats esports outdoor– vaig haver de destriar el gra de la palla cada cop que m’arribava un correu electrònic d’algun figura que volia divulgar l’últim repte que se li havia acudit. La majoria d’aquests correus acabaven a la brossa perquè el repte que anunciaven, pretesament innovador, no era més que una empescada estrambòtica que només mereixia ser compartida, per ser benèvols, amb la família. És el problema de creure’s que tots tenim un Kilian Jornet al nostre interior.
Des de l’Himàlaia ens ha arribat fa uns dies l’últim gran repte alpinístic, assolit per la noruega Kristin Harila després de convertir-se en la persona que completa amb menys temps l’ascensió als catorze vuitmils: 93 dies, gairebé 100 menys que el nepalès Nirmal Purja, que tenia el rècord anterior amb 189. Celebrem que sigui una dona qui encapçala ara aquest rànquing i admetem que no és pas poca cosa pujar tots els vuitmils en poc més de tres mesos. Però hi ha un no sé què d’impostat –com també en el cas de Nirmal Purja– que fa que la gesta no m’emocioni com tants altres reptes alpinístics suposadament de menys envergadura. D’entrada perquè Harila va pujar a totes i cada una de les muntanyes acompanyada del Tenjen Lama Sherpa i, per tant, encara que al nepalès amb prou feines se l’hagi tingut en compte, es tracta d’un rècord compartit. Però també em grinyola que el projecte acabés revestit d’una gran campanya de marxandatge i que no s’estalviessin recursos per tenir èxit, des d’un equip de xerpes que es feia càrrec de tota la logística fins a l’ús d’helicòpters per equipar les rutes de dalt a baix, cosa que xoca de ple amb qualsevol ètica alpinística.
Estic convençut que Kristin Harila és una atleta excepcional, però el seu rècord aporta ben poc a la història de l’alpinisme. Jo prefereixo recular enrere i recordar com Reinhold Messner es va convertir en la primera persona que escalava tots els vuitmils, sense oxigen i amb un sentit ètic incorruptible. Va trigar setze anys a fer-ho, però aquella sí que va ser una gesta històrica. I recordem que tenim dos alpinistes catalans que també han pujat tots els vuitmils: Ferran Latorre i Òscar Cadiach. Aquest últim és un dels 19 únics alpinistes que ha completat la sèrie sense l’ús d’oxigen suplementari.