Eloi Amagat, capità i símbol
El debut gloriós la vigília de Sant Narcís del 2004, amb un cop de cap que va eliminar el Vila-real de la copa a Montilivi, ja ens deia alguna cosa especial. Aquell noi de 19 anys, que l’endemà atenia els mitjans amb més serenor que futbolistes professionals bregats, vivia la primera gran nit a Montilivi, tot i que el camí no va ser fàcil per triomfar com a blanc-i-vermell. Abans, va créixer al Bons Aires i el Vilobí, dos clubs que en aquell moment donaven mil voltes al Girona com a referents pel planter. Després, perquè va haver de fer carrera en altres equips del futbol català, amb retorns i marxes inesperades –i pretemporades marcades per la incertesa de si el voldran o no en funció de si la caixa arriba per anar a buscar ni se sap qui–, abans de fer-se un lloc i un nom a Montilivi. Eloi Amagat, per fi, es va establir al club del seu cor, amb l’encert de fer-ho en el millor moment de la història. L’era de la il·lusió de Rubi, de la mare de les garrotades del Lugo amb rèpliques reiterades i desesperants en els desenllaços dels play-off, i del cim històric del futbol gironí a l’elit, amb l’ascens a primera divisió el 4 de juny del 2017. En cada fragment, en cada seqüència, hi ha Eloi Amagat. La impotència. La incredulitat. L’èxtasi. Sempre, a tot arreu, Eloi hi posava la cara i sobretot les paraules. En moments de dificultat, col·lectiva i també individual. Va saber gestionar d’una manera modèlica la pèrdua de protagonisme al terreny de joc en la temporada de l’ascens. I se li va resistir l’anhelat debut a primera, fins que Pablo Machín el va fer entrar en un Girona-Leganés el 16 de febrer del 2018. Tercera, segona B, segona A i primera. El gran capità convertit en símbol. El futbolista dels discursos a la gespa, a la llotja, al balcó de l’ajuntament i fins i tot al Palau de la Generalitat. L’orgull gironí.
Eloi ha jugat les últimes temporades a l’Olot, un club també exemplar, i ha decidit plegar amb 38 anys, tot i que encara hauria pogut satisfer una mica més el cuquet en algun altre equip. N’hi ha un grapat, de jugadors que han tingut recorregut en el futbol professional i que acaben jugant estirant la carrera en categories més baixes. Alguns ho deixen en silenci, gairebé en l’anonimat. L’Eloi, sempre detallista i amb un do per controlar i gestionar les situacions, ho ha fet saber amb un vídeo molt ben fet que ha tingut, com no podia ser de cap altra manera, reaccions de respecte i admiració que van més enllà de Girona i més enllà del futbol. L’anunci de la retirada no va ser l’argument principal de la portada d’aquest diari, centrada en el Gamper i la impactant presència que hi va tenir Lamine Yamal en l’estrena blaugrana de l’era Montjuïc. Vam rebre fort per no haver prioritzat a l’edició gironina la retirada d’Eloi del futbol, no pas del Girona, perquè el 12 de maig del 2018, el gran capità va dir adeu al club de la seva vida com han pogut fer pocs privilegiats, des del camp, tenint participació en un partit de primera divisió. “En un núvol”, titulava la portada de L’Esportiu l’endemà, amb Eloi mantejat i protagonista d’una doble plana interior al davant de la crònica contra el València. Dies més tard, l’entrevista al capità que deixava el Girona feia quatre pàgines més la portada. Assumim totes les decisions, les que agraden, les que enerven, les que no han estat prou afinades i les equivocades. I de l’Eloi, protagonista de portades d’aquest diari no pas una ni dues ni quatre vegades, em fa l’efecte que en tornarem a parlar. Perquè, també sense les botes posades, és un actiu per al futbol gironí i català.