Vaig tenir la sort de ser present al Camp Nou el Gamper del 2005 en què vam descobrir Messi. El dia del Juventus, quan va meravellar Fabio Capello i els espectadors que el vam descobrir, tot i que ja havia debutat amb el primer equip i els companys d’aquest diari ja havien parlat del talent secret que hi havia a la Masia o l’havien pogut veure jugant amb el Barça C a tercera divisió. Ens va meravellar, durant tots els minuts que va estar al camp, però no va sorprendre Frank Rijkaard, que el coneixia i el va saber administrar. Aquell Barça acabaria guanyant dues lligues i la Champions, i el context en què va créixer Messi va ser l’adequat per créixer, però Messi no va ser Messi fins que Guardiola, el 2008 i després de dos anys erràtics perquè Ronaldinho es va cansar de guanyar, el van col·locar com a pal de paller d’un projecte que meravella i que mai més no tornarem a veure. I que es podia haver allargat, tot sigui dit, si Guardiola no s’hagués buidat i l’haguessin convidat a canviar d’aires.

Vull dir que Messi va poder créixer mentre els elogis i les patacades posteriors anaven a parar al Gaúcho, Deco, Eto’o i fins i tot a joves valors com Motta, als quals es va haver d’acomiadar per deixar en el centre Leo Messi. Tot això, és clar, a propòsit de Lamine Yamal. Acaba de fer setze anys, el mes passat en tenia quinze, i ens va meravellar dimarts en el Gamper. Tot el que va fer ho va fer bé. I es mereix continuar en òrbita de primer equip i créixer a l’ombra protectora. No sé ben bé de qui, però no se li pot demanar res més sinó que es cuidi, que tingui seny, que mengi bé i que el cos se li desenvolupi com es mereix un jugador que pot ser diferencial. Però que acaba de fer 16 anys.

O sigui que pressió, la justa, des del meu punt de vista. Aquí Xavi i el club tenen feina. Ja hem vist què va passar amb Bojan o, lesions a part, Ansu. Aquest noi de Mataró té talent, però acaba d’arribar i no se li pot demanar que cada partit, durant noranta minuts, faci el que va fer a Reguilón. Mereix oportunitats? És clar que sí, però pensant en l’edat i que la responsabilitat no és seva. Hem de pensat, i això no tothom ho té clar, que el Barça ve de guanyar la lliga d’una manera per mi sorprenent però absolutament satisfactòria. El Barça està en transformació, i l’any passat no estava obligat a guanyar-ho tot com tampoc no ho està aquest any. Cal competir per tot, això sí, però encara és a anys llum dels grans clubs d’Europa, esportivament parlant. Quan escric això albiro que hi haurà sorpreses. Algú marxarà i algú arribarà. Però no és cap manca d’ambició advertir que aquest és un projecte en construcció i que, per tant, li cal temps. Els grans Barça han estat sempre de gent feta a casa i quatre o cinc fitxatges diferencials, espanyols o estrangers. El Barça ha d’aspirar a tot, ha de competir per tot, però no juga a casa i té problemes per inscriure jugadors, i ja no diguem per fitxar-los. Laporta no hi deu estar d’acord, però és de sentit comú demanar que millorin, que creixin i que en poc temps puguin competir de tu a tu amb els grans d’Europa, cosa que ara mateix no passa. I tant de bo m’equivoqui i em tanquin la boca.

Lamine Yamal és un portent, però encara no ha fet res i se l’ha de guiar, cosa que el seu representant no farà. A mi em va agradar molt Ez Abde, que potser és irregular, però és una perla treballada a Pamplona per fer-la pencar. Alerta, més irregular el senyor Dembélé. I m’agrada molt Fermín, molt. Aquest, amb Pedri i Gavi i algun altre que tenim, és la base del futur. Els que han de donar la cara són les estrelles, els que cobren per ser-ho i fer-ho. I aquesta gent jove és la que ha de créixer i créixer amb seny. Per tant, el Barça ha de competir per tot, però per a alguns d’aquests nois, pressió, la justa.