El retorn de la Vuelta a Espanya a Barcelona i Catalunya s’ha saldat aquests dos primers dies amb un fracàs dels que fan època. No seré jo, com a aficionat al ciclisme, el que renegui que grans proves d’aquest esport es facin al nostre país, però només cal mirar com els bascos, per variar, ens van tornar a passar la mà per la cara amb l’espectacular sortida del Tour d’aquest any amb dues etapes memorables a Bilbao i Sant Sebastià. Oficialment la sortida era a “Espanya”, però poques banderes rojigualdas hi vau veure, per no dir cap.

No soc dels irredempts que diuen que la Vuelta no pot sortir de Catalunya. De fet, la temporada passada ja va sortir d’un país que no és Espanya, els Països Baixos, i ho ha fet moltes altres vegades. Ara bé, el ridícul d’enguany ha estat insuperable. D’entrada s’ha de dir que la idea original de portar la Vuelta a Barcelona no va ser d’Ada Colau sinó de l’actual alcalde, Jaume Collboni, que en l’anterior govern ja controlava tot l’àmbit esportiu. L’operació figurava en l’agenda del “retrobament” amb Espanya que també va incloure un partit de la selecció espanyola a Cornellà-El Prat. Per als organitzadors de la Vuelta, oli en un llum. Cobren i s’asseguren que la seva prova s’associï amb una gran ciutat de reconegut prestigi internacional.

Collboni ho semblava tenir tot controlat, però el desastre li va passar pel damunt sense contemplacions. D’entrada s’ha de dir que col·locar una contrarellotge per equips el dissabte era tota una temeritat, per les dificultats logístiques que comporta. Després de mesos de propaganda es va haver de tancar tota la ciutat. En aquestes contrarellotges l’horari també se’t pot descontrolar perquè no és allò d’un esprint i tots cap a casa. Va ploure, és clar, i això no figurava en cap agenda, tot i que s’havia de preveure, i més després dels pronòstics dels últims dies.

I després, el drama. S’acostava el vespre, paraula ben nostrada, i la foscor es va apoderar de la ciutat mentre els ciclistes feien mans i mànigues per mantenir l’equilibri i evitar anar-se’n a casa, poca broma, el primer dia. De cop i volta molts van descobrir, entre els quals m’hi incloc, que els fanals semblen elements decoratius a la ciutat i que no hi havia cap botó que els pogués engegar en cas d’emergència. Grans campions com Evenepoel, Roglic o Vingegaard circulaven sota la pluja i amb l’asfalt xop deixats de la mà de déu cap a un destí incert davant la mirada perplexa d’aficionats al ciclisme i a l’esport de tot el món. Molts barcelonins van aprofitar l’avinentesa per recordar-nos que aquest és precisament un dels problemes de la ciutat, la foscor. No hi ha mal que per bé no vingui.

Ahir la cosa va anar pitjor. A causa del drama de dissabte els corredors es van revoltar definitivament i l’arribada va ser deslluïda, ja que els favorits, en plena operació retorn a Barcelona, van decidir no disputar la victòria i van fer un petit passeig per Montjuïc. Pel camí alguns brètols van llançar petits claus en una baixada i mig pilot va acabar punxant les rodes. Molts donaven per fet que van ser, és clar, els independentistes contraris a la Vuelta. Si és així, culpa de la policia espanyola, que divendres ja va fer una ràtzia per detenir quatre activistes que segons ells preparaven protestes per a l’etapa d’avui, un bon homenatge a l’operació Garzón ja que s’arribava a la muntanya olímpica. En resum, impostos malgastats o tirats a les escombraries. La gran prova de ciclisme de Catalunya i Barcelona hauria de ser la Volta.