Hi ha grans amors edificats en una antipatia sense pal·liatius, son les històries cuinades a foc lent, contra pronòstic, on l’eres imbècil però m’has atrapat es diu entre llençols rebregats, una habitació ventilada, un llibre mig obert d’en Fonalleras sobre Roma, i una cançó a volum baix cantada camí d’enlloc. D’altra banda hi ha els amors abans de ser amors, els relats preparats per explotar sense permís dels protagonistes, el descontrol vital quan sobrevius dins una rutina plaent, el m’has fet tremolar al terra quan odio el risc: aquest és Míchel, l’home que va arribar a Girona quan el desencís era tradició, la davallada en el moment clau una manera de viure, i la simpatia de l’aborigen el canal per vendre’ns en un país petit.

Míchel ens va enamorar perquè va esdevenir un de nosaltres sense deixar de ser ell, mutant-se dins la societat gironina amb la bandera de Vallecas, transformant la nostra humil autoestima futbolística sense malmetre qui està excessivament orgullós de com viu i de qui és. Així doncs, Míchel ens ha canviat per sempre més, ara el bon gironí gaudeix de ser xiquet mentre dona classes magistrals a les catedrals del futbol. Petit i malparit, com deia el meu avi quan li trepitjava l’hort perquè em fascinava el plaer d’enfonsar-me entre terra fèrtil de pastanagues verdes: tornem a ser els nens feliços xutant la pilota al vell camp de la Joventut un matí gèlid de tardor.

Per tant, per tot aquest canvi de mentalitat grupal i per tantes altres coses que no sabria explicar, els gironins hem practicat amb Míchel un axioma genèric aplicable a les amistats amb els nouvinguts: d’entrada ens costa obrir-te la llar i introduir-te dins el sotabosc de les relacions autòctones, ara, si en algun moment t’obrim casa nostra és perquè ja tens les claus, el codi de l’alarma, el teu menjar a la nevera, i gairebé et deixem entrar al llit de matrimoni per si et veus capaç d’aportar idees noves. Som així, un xic eixuts a l’hora d’obrir, però un cop passa l’aire ja no tanquem mai més, i si tanquem és perquè tu sempre està a dins i ens assegurem que estàs bé. Apunta-ho, Miguel Ángel, nom compost d’artista italià proper a la cort papal i aficionat a pintar el paradís, el text no és un poema de Narcís Comadira, no tenia ratafia a mà, però fa el fet: el temps ens tornarà els nostres Puigdemonts, les fulles de la Devesa amagaran desamors dels noranta, les orenetes vindran de nou sense ofici ni benefici, però nosaltres, et recordarem dempeus pel respecte de qui va fer de Carlemany una petita anècdota a peu de pàgina de la nostra història.

En definitiva, arribats a aquest punt un es planteja en quin segon la passió descontrolada dels amants de Montilivi s’ha de separar per voluntat pròpia, en el moment i el lloc idonis perquè la crònica conjunta no hagi estat embrutida pel tedi i així recordar-nos com James Dean, invencibles i atractius, o com els protagonistes de Thunder road, en aquell precís instant on els guanyadors érem nosaltres i els perdedors, la resta de la població mediocre: saber dir fins sempre per no dir adeu.

Per això convé estimar-nos essent conscients que un dia s’acabarà, perquè la immortalitat és la cara amable de l’avorriment, i la mort, l’eina dolorosa que ens fa valorar els petits moments d’estricta simpatia i ens aboca a la felicitat: la necessitat urgent de tenir en compte el final per gaudir sense cadenes d’un present on estem aconseguint salvar el sentit del temps, i per això, ens sembla que pot durar tota l’eternitat. Gràcies, Míchel.