Que tinguis molta sort, Santi
Feia molt temps que tenia clar que cada oportunitat de veure Santi Bueno amb la samarreta del Girona s’havia de gaudir perquè, més d’hora que tard, algun club vindria amb la cartera plena per endur-se’l. Això no ha evitat, però, que l’anunci oficial del seu traspàs al Wolverhampton m’hagi deixat glaçat. Ni les hores que hi ha hagut per anar-ho digerint des que van aparèixer els anglesos hi han ajudat. I en cap moment vull parlar de xifres. Se’n va un central fantàstic, amb un futur prometedor, que deixa un buit impossible d’ocupar futbolísticament parlant a Montilivi. Però és que també se’n va un futbolista que, des de la màxima discreció, s’ha guanyat tots els aficionats del Girona. Mai una mala paraula. Mai un mal gest. Mai una sortida de to. I mai una sola exigència en públic. Ni tan sols quan va passar, incomprensiblement, més d’un any abans que tingués una oportunitat de veritat per demostrar que podia ser un pilar del conjunt gironí. Ni tampoc quan no anava convocat amb la selecció, fet que li va fer perdre’s el mundial. Haurà d’esperar el següent, al qual anirà segur, perquè molt em sembla que serà qüestió de dies que es consolidi com a titular en la Premier. A nosaltres, ens quedarà gaudir-lo des de la distància i, a mi, rellegir alguna de les cròniques escrites quan jugava en el Peralada a les ordres de Chicho, quan ja era impossible no posar-lo pels núvols. Que tinguis molta sort, Santi, tot i que no la necessites.