Masclisme de grans altituds
El sainet al voltant de l’impresentable de Luis Rubiales, de qui ja només ens queda saber quin lloc ocuparà en la propera llista electoral de Vox, m’ha fet reflexionar sobre la presència del masclisme en els esports de muntanya. Tenim assumit que la seva pràctica va lligada a uns valors de responsabilitat social i companyonia incompatibles amb qualsevol actitud masclista. Res més lluny de la realitat. El masclisme és una xacra que afecta tots els àmbits de la vida pública i privada, i els esports de muntanya no en són cap excepció. Aquí mateix n’hem explicat alguns casos. Com per exemple, el de l’afganesa Hanifa Yousoufi, que inicialment va amagar la seva identitat quan va escalar la muntanya més alta del seu país perquè tenia por de les represàlies dels talibans. O el de la japonesa Junko Tabei, que, tipa dels comportaments masclistes dels seus companys d’expedició, alguns dels quals no volien encordar-se amb ella perquè era una dona, va impulsar el Club d’Escalada per a Dones, amb qui va es va convertir en la primera dona de la història que escalava l’Everest. O el de les cholitas escaladoras, que van rebutjar el paper que les relegava a les cuines de les expedicions comercials dels Andes bolivians i es van posar a escalar muntanyes perquè elles també volien descobrir què coi hi havia a dalt d’aquells cims que escrutaven des dels campaments base. O el de l’esquiadora i alpinista Paula Wiesinger, que es va transvestir d’home per poder competir en la Mezzalama, emblemàtica cursa d’esquí de muntanya que en les primeres edicions tenia vetada la participació de les dones.
Ara m’abelleix de fer un salt en el temps i en la geografia per instal·lar-nos a l’Iran de principis de segle, on vaig viatjar per escalar els seus cims més alts. Recordo quedar gratament sorprès quan vam conèixer una cordada de dues dones iranianes que, amb els seus mocadors cobrint-los el cap, ves quin remei, feien l’aproximació fins al peu de l’Alam Kuh (4.848 m) per escalar la seva imponent cara nord, la més compromesa del país. Massa carregat de prejudicis, poc em podia imaginar que en el règim dels aiatol·làs les dones es poguessin prendre aquestes llicències. Un cop comprovat l’empoderament de les dones iranianes, ara ja no m’estranya que liderin la revolta contra un règim que les sotmet i les té com a ciutadans de segona. De l’Iran és justament Parvaneh Kazemi, la primera dona que ha coronat l’Everest i el Lohtse la mateixa setmana. Es va introduir a la muntanya amb 35 anys i va abandonar la seva feina de professora de matemàtiques per dedicar-se professionalment a la muntanya malgrat les reticències de la seva família i les dificultats de trobar patrocinadors pel fet de ser dona.
Ha plogut molt des d’aquella cita desafortunada que circulava al segle XIX segons la qual una alpinista era “una verge incapaç de trobar marit”. Els exemples anteriors ens mostren com les dones s’han introduït en els esports de muntanya, han adquirit una consciència feminista i han desenvolupat activitats d’alt nivell, amb homes com a companys d’expedició o sense. Qui millor ha encarnat el feminisme en l’àmbit alpinístic és la polonesa Wanda Rutkiewick, que per res del món va acceptar que un home tutelés la seva extraordinària carrera a les muntanyes. Indomable com era, si algú hagués intentat fer-li un petó a la boca, com va fer Rubiales amb Jennifer Hermoso, segurament hauria acabat amb un piolet clavat entre cella i cella.