Cada medalla té un preu
Si tanqueu els ulls un moment i busqueu a l’imaginari trobareu ràpidament un moment màgic amb una medalla, la que vàreu guanyar en un cros infantil o potser més tard amb l’equip de l’escola, o alguna ja més selectiva. Totes tenen un denominador comú, sedueixen, tenen un lloc preferent a l’habitació. Per què?
Aquest estiu, mentre la majoria de la població gaudia de les merescudes vacances, l’esport català ha continuat col·leccionant èxits. Dones i homes que han consolidat Catalunya com un país esportiu a primera línia internacional gràcies als brillants resultats obtinguts en esdeveniments com els mundials de natació, ciclisme i atletisme paralímpics; els mundials de natació, vela i trial UCI; l’europeu d’hoquei sobre patins o el mundial femení de futbol, entre moltes altres competicions.
Aquestes grans cites han fet valer l’ADN esportiu del país i han refermat el potencial d’un model amb copyright propi que des de fa molts i molts anys propicia l’excel·lència dels nostres esportistes i la consecució de nombroses fites arreu del planeta. Gestes que no són flor d’un dia i que tenen un preu. En molts casos, un preu elevat.
Què costa guanyar una medalla en un gran torneig? I no em refereixo, lògicament, a l’aspecte estrictament econòmic. Una pregunta que molt poques persones es fan quan veuen als informatius o als diaris esportistes aixecant un trofeu o amb una medalla al coll. L’eufòria del moment i l’alegria per haver assolit un objectiu somiat amaga molts sacrificis, esforços, renúncies, lesions, i en alguns fins i tot casos de discriminacions, assetjaments o malalties mentals que no surten a la llum i que pateixen en silenci el col·lectiu d’esportistes.
On serien avui les gran figures actuals de l’esport si, quan eren ben petits, els seus pares, avis o tiets no els haguessin acompanyat als entrenaments després de l’escola i al partit de cada diumenge de bon matí? Haurien arribat al cim sense haver renunciat a les vacances familiars o a sortir amb els amics el cap de setmana durant l’adolescència? Haurien evolucionat fins a l’alt nivell sense el suport d’institucions, clubs, sponsors o centres com el CAR de Sant Cugat o la Blume per perseguir el seu somni?
Les persones que ens dediquem a l’esport i hem conviscut amb aquestes situacions en sabem la resposta. Darrere d’un títol o una victòria, cal haver pagat peatges des d’edats primerenques que donen encara més valor a l’èxit. Quan sentim esportistes dient que han gaudit més del camí seguit cap a un títol que del mateix assoliment ens estem referint a això, per difícil que sembli d’entendre.
Les dificultats i els èxits són un binomi que ens enforteix, fan aflorar aquest esperit de superació tan propi del col·lectiu d’esportistes i aporten un valor afegit al simple fet de penjar-se una medalla al coll. Els esportistes d’alt nivell, rectifico, les esportistes en general estan fetes d’una altra pasta. Lluny de la imatge de persones privilegiades i amb sous elevats que s’acostuma a vendre (aquests són alguns), la majoria viuen un llarg procés que comença a l’escola, evoluciona en els clubs i en l’etapa de tecnificació, i acaba en l’alt rendiment, amb molts moments de felicitat però també ple d’obstacles, com per exemple les desigualtats salarials i les condicions de treball que encara pateix l’esport femení, tot i que aquest tema donaria per fer-ne un article a part...
Així doncs, quan ens alegrem per la gesta d’un esportista català, reflexionem també en aquests elements a l’ombra que influeixen en la seva preparació i també en la seva vida personal. Segur que encara li atorgarem més mèrit i ens en sentirem més orgullosos i orgulloses.
Per tot això un trosset de metall petit i fred desperta tants somriures i llàgrimes, perquè hi ha un trosset de molta gent, de molta vida compartida, família, equip tècnic, directius, sponsors, equips mèdics, companys i un llarg etcètera. Perquè un llarg camí de cop es veu reflectit en la lluentor del metall. Per a tots els que heu format part del camí un trosset d’aquestes medalles és per a vosaltres.