S’ha acabat o tot just comença?
No ho podia fer sense retrets ni sense tornar-nos a ensenyar que no ha entès res, però Luis Rubiales, per fi, ha cedit. S’ha fet pregar, però ha acabat arribant el s’ha acabat. Tot? Ni de bon tros. No hi és Rubiales, però hi ha metodologia Rubiales. No hi és Rubiales, però sí tots els seus afins i còmplices, tant els que ho han dissimulat quan l’han vist caure com els que no s’han atrevit ni a això. No hi és Rubiales, però hi ha més Rubiales.
Ara toca gestora i convocatòria d’eleccions. Qui s’hi presentarà? És d’esperar que el govern espanyol hi vulgui estar més al damunt del que hi ha estat durant anys, perquè comença a quedar clar que el CSD no va fer la feina en anteriors pràctiques de Rubiales, que tampoc era precisament pioner en escàndols a Las Rozas. També a LaLiga li interessarà posar-hi els colzes. Però el pes és en les federacions territorials, i s’ha de ser molt optimista, o potser il·lús, per confiar en una regeneració per art de màgia.
Sí, el punt de partida hi és. I la victòria és femenina. La selecció espanyola ha guanyat més que un mundial. No hem d’obviar que Rubiales plega tardíssim i Vilda va ser acomiadat molt més tard del que mereixien futbolistes íntegres com Mapi, Pina o Patri. Tard, però ja no hi són. El cas Rubiales, amb tot l’esperpent que l’acompanya, marca un abans i un després. Però tothom té deures. Que l’agitació no sigui només per salvar la candidatura d’un mundial –masculí, és clar–, que ja n’estan parlant tant que comença a ser sospitós.