L’últim fitxatge
El segon mandat de Joan Laporta com a president del Barça és un Dragon Khan. Auditories, forensics, Messi, Koeman, Tebas, Xavi, Lewandowski, l’Europa League, Dembélé, les palanques, la Lliga, els avals, el fair play financer, Pique-Busi-Alba, Alemany, Lamine... L’experiència és un grau, però en aquest cas és inversament proporcional a l’ortodòxia i potser la millor prova sigui que després de dos anys i mig i d’un estiu amb 12 baixes i 7 altes, Laporta hagi presentat per fi el seu director esportiu. El món al revés. Sigui com sigui, Deco inspira. Si molts cops hem dit que Xavi Hernández ja era entrenador quan jugava, Deco ja era director quan exercia de metrònom al Barça de Ronaldinho. El seu discurs va ser natural, transparent, convincent, compromès i realista i encaixa perfectament en el projecte esportiu del Barça. Pel que va ser com a jugador, pel caràcter i capacitat de liderar, per la seva sintonia total amb la filosofia i el model, perquè és un guanyador, perquè es complementa amb Xavi com ja ho feien sobre la gespa, perquè coneix i és conegut en el negoci del futbol i perquè ell ha ajudat a construir la plantilla actual braç a braç amb Mateu Alemany, amb Jordi Cruyff, amb Xavi i amb Laporta. Falta saber si serà capaç de reconstruir una direcció esportiva aniquilada durant l’era Bartomeu, nefasta també per això.
M de ‘mercat’ i de ‘miracle’
Tant de bo el Barça no anés tan necessitat d’augmentar ingressos, rebaixar despeses i pagar deutes, però encara seria millor que amb els forats tapats i la caixa plena fos capaç de treballar amb l’eficàcia i l’eficiència d’aquest estiu. Perquè, un cop tancat el mercat, el Barça ha fitxat 5 potencials titulars (Romeu, Gündogan, Iñigo, Cancelo i João Félix), almenys quatre dels cinc resolen mancances de l’equip, tot plegat ha costat 3,4 milions i el bonus track de la Masia ha sumat dos fitxatges més, Lamine Yamal (titular els tres últims partits) i Fermín. De la necessitat, virtut. Les dotze baixes han suposat 81,5 milions en ingressos i un estalvi net en massa salarial de 161,7 milions. Molt més a prop de l’objectiu. Si la plantilla resultant és millor o pitjor ho diran el rendiment i els resultats. El que es pot dir ara és que és més equilibrada, que el nivell mitjà ha pujat i que és sensiblement més curta (19 jugadors més 1 del filial i 1 del juvenil), potser massa per afrontar quatre competicions amb aspiracions de competir-hi.
Champions: dia 0.
Existeix el mantra que el Barça és favorit sempre en qualsevol competició. Ja els avanço que és fals. Com deia la cançó, “depende...” i, en el cas de la Champions, depèn d’on ve el Barça i d’on són des de fa temps els autèntics favorits. Massa distància, menys que l’any passat, però encara molta. El Barça de Xavi remunta, però és un diamant sense polir, amb molta joventut i amb menys talent i gol del que cal per estar a l’altura, per exemple, del Manchester City. En futbol tot és possible, però, com bé va dir ahir Deco, guanyar la Champions “és un somni, no una obligació”, l’obligació serà competir-hi. I el millor que es pot dir ara és que el Barça està en condicions de fer-ho. Primer perquè el sorteig, per un cop amable, no imposa un extra de pressió i estrès físic a l’equip, i segon perquè, respecte a fa un any, l’equip ha guanyat en maduresa, convicció i autoestima i, a més a més, ha fitxat bé.
