El bon govern
Si la nota del Barça aquesta temporada dependrà força d’on sigui capaç de posar el seu llistó a Europa, l’estrena en la lliga de campions no va decebre. Sorteig amable, un 5-0 per començar i una fase de grups tranquil·la a l’horitzó per anar dosificant i ajustant la maquinària. Després de tanta amargor acumulada, ja tocava una mica de carpe diem, però a dins tothom sembla tenir els peus clavats al planeta i saber d’on ve el Barça, a on vol arribar i, sobretot, en quin punt d’aquest camí està. Dimarts era només el dia 1 de 13, l’Anvers de Van Bommel es va fondre en 22 minuts (3-0) i el discurs baix confirma la consigna. Per a Deco, la Champions és “un somni”, per a Xavi Hernández, l’únic horitzó és “la fase de grups”, per a João Félix, “el difícil serà mantenir aquest nivell” i per a De Jong, “està molt bé però hem de ser humils, només és el primer partit i fa dos anys que no passem els grups”. Queda clar que aquí ningú levita.
Qui juga avui?
Una de les claus que contribueixen a aquesta tensió positiva és la competència. És paradoxal, però el Barça ha sortit visiblement reforçat d’un mercat d’estiu al qual va anar amb una mà al davant i l’altra al darrere. Cancelo, Gündogan i João Félix han millorat el talent de l’equip en les tres línies, i juntament amb Oriol Romeu, Iñigo Martínez i Lamine Yamal han elevat a 16 la nòmina de titulars en qualsevol partit, i això és sinònim de més competència interna i més nivell a la banqueta. Posem-hi exemples. Raphinha era l’hereu del rol de Dembélé, però avui no és cap sorpresa si a l’extrem dret hi juga Ferran Torres o Lamine; a l’esquerra João Félix se suma a Gavi o a Pedri o a Lamine per una mateixa posició; amb Gündo, les absències de Pedri no són un drama; i el millor de tots, Cancelo, que potser no té competència com a lateral, però eleva la competència al centre entre Kounde, Araujo, Christensen i Iñigo. Al final, el guany és tenir alternatives, poder fer rotacions o substitucions i dosificar jugadors sense que baixi el nivell.
El mig camp torna a regnar
El Barça va guanyar l’última Champions amb Messi, Suárez i Neymar, però mentre brillava i feia disfrutar aquell trident va engegar a fer punyetes algunes de les claus del millor Barça de la història, com ara el major pes del col·lectiu sobre les individualitats o el del mig del camp com a inspirador i detonant del futbol de l’equip. I aquestes són precisament senyes d’identitat que Xavi intenta imprimir al Barça des que n’és l’entrenador. Per això li agrada omplir el mig del camp. Ho va començar a fer per dalt la temporada passada, amb el fals extrem (Gavi) que completa el quadrat, i ho torna a fer ara amb el lateral (Cancelo) que apareix on ningú l’espera, per dins, transformat en un interior més. Com passava amb Dani Alves, João Cancelo és un dos en un (o un tres en un, perquè també juga a l’esquerra), però el que importa és que amb ell el Barça ajunta quatre o cinc jugadors a la zona interior, deixa en inferioritat el rival, pot controlar el ritme del partit, combinar i circular mentre troba l’espai per atacar. I tot això passa al mig del camp, on De Jong mana i Gündogan governa. Quin luxe! Ja falta menys per tornar a veure una cosa semblant a aquell mític 3-7-0 amb què Guardiola va sorprendre el personal per conquerir el mundial de clubs del 2011.
