“Si tornés Oriol Romeu ja li faríem lloc.” Ho deia ahir Míchel, amb aquell mig somriure tan seu, interrogat per si el Girona és menys dependent de jugadors determinats que la temporada passada. Té nassos que, tan capital com era Romeu a Montilivi, el seu substitut no hagi ni debutat ni tingui cap pressa a fer-ho. Fa quatre dies, Quique Cárcel ho raonava. No és pas que celebrin la marxa de l’ebrenc, ni de bon tros. Però van veure com funcionaven Aleix, Yangel i Iván Martín –per una vegada, tancar el mercat en plena competició els afavoria–, i van canviar el plantejament. De voler un mig amb galons per solucionar el maldecap que més els havia d’amoïnar, a apostar per un projecte de jugador, el colombià Jhon Solís, que ni se sap quan debutarà.

T’ho expliquen tot amb tanta naturalitat, tant Míchel com Cárcel, que no només te’ls creus, sinó que entens que hagin congeniat tant. El director esportiu no podia trobar cap millor estímul per continuar a Montilivi que l’arribada d’un entrenador de Vallecas que, en ple èxtasi a Montilivi per un altre recital, és el focus del càntic amb aquell “Míchel català, Míchel català” tan... tan tot. El Girona, que va xalar per hores amb la captura de pantalla com a líder –no acabo d’entendre això dels lideratges a mitja jornada, però deu ser que soc un boomer– té un tàndem que competeix a parlar bé l’un de l’altre, i em fa l’efecte que no és pas per quedar bé, sinó perquè els surt. Amb naturalitat. La mateixa amb què competeix l’equip, ara que ja no pot ser casualitat.