Ser del Barça és sobreviure a les nostres pors
L’home àvid de retrobar la felicitat perduda en petjades mig esborrades està paranoic perquè confon felicitat amb sobreexcitació i cautela amb depressió. Així doncs, res és lògic en els estats anímics de qui va abraçar el per sempre sense saber-ho, i ara, pobre viatger de peus llagats, fuig de les gebrades de mil hiverns amb l’esperança de qui rema amb els ulls embenats.
De totes maneres, l’home descontrolat per la mescla d’entusiasme i inquietud ha aconseguit normalitzar sense estridències l’estat psicòtic, ho sobreviu sense veure’s heroi ni víctima, simplement ho accepta com a part d’un determinisme genètic de qui abraça uns colors a canvi de res. Ser del Barça és això, pensa mentre sona la cançó d’aquell dia on em vaig trencar davant teu i els fanals s’apagaven: ser feliç en la negació sistèmica de la felicitat.
Per tant, no és estrany imaginar-se aquest articulista d’edat perduda entre l’ahir i el demà en un camp als afores de Blanes el dissabte a la tarda mentre seguia de reüll el Barça i afirmava amb el 0-2 que estàvem condemnats a perviure en el desengany, a sobreviure dins una embarcació errant de qui confon la terra amb un horitzó desigual. Així doncs, mentre l’equip del seu fill buscava passadissos interiors per remuntar el partit, l’articulista a qui la vida somriu quan les dones l’abandonen explorava alguna figura literària acostumada al desastre per donar certa coherència argumental al darrer article sobre el Barça, i aquí va sortir en Gurb en el cas de rendir-se en la temptació de la sàtira per protegir-se de les pròpies penes, o directament, si ja decidia llançar-se en el terreny del tallavenes, sucumbiria a qualsevol clàssic rus on la vida és una merda perquè hi ha països tan grans que dificulten comprendre el món en la seva globalitat: la misèria és un gust per escriure.
Però ja és sabut de vell antuvi, com diria qualsevol arqueòleg d’aquest idioma parlat al congrés de qui ens voldria silenciats, que la vida fa els seus plans mentre nosaltres encadenem el provenir, i en deu minuts l’equip d’en Lluc va perdre el partit i l’estructura d’un article catastrofista anava a la paperera dels escrits morts abans de néixer. 3-2. M’ho va repetir dues vegades l’Ignasi, la primera per donar-me l’alegria i la segona per recordar que la columna d’en Gurb i els escriptors russos havia de ser substituïda per una apologia descontrolada de qui balla la darrera cançó de Di-versiones com si fos l’últim estiu de la joventut. Zero objectivat, zero intent de plasmar una anàlisi freda d’un Barça amb el plus de qualitat per excel·lir dins el subconscient tàctic de Xavi.
D’aquesta manera, va ser arribar a casa, prendre una beguda ensucrada que m’ajudés a obstruir una artèria central, i escriure sobre la capacitat de Laporta de vertebrar una plantilla de primer nivell amb l’única arma de saber-se moure entre les bambolines d’amics, coneguts i saludats, o sigui, el mèrit inqüestionable de qui ha desfet l’herència ruïnosa d’una plantilla moralment envellida amb la barreja exacta de veterans hegemònics motivats per renéixer un històric, cessions necessitades de rebel·lar-se contra el seu passat, joves talents obsessionats per tirar la porta a terra, i l’encert de mantenir les víctimes del vell vestidor que volen liderar un nou demà. La barreja és perfecta, i l’article en qüestió, sincerament, no el vaig enviar a la redacció perquè hi ha eufòries que un ha de guardar per als dies foscos on ser del Barça és sobreviure també a les nostres pors.