Només fa falta un exercici tan poc empíric com passejar-se durant un parell de tardes pel centre de Lió, per tenir la sospita que França és un país que s’esquerda des de la perspectiva de la cohesió social o la gestió del seu espai públic. Això no impedeix, però, que continuï sent un exemple de manual del que és un Estat –escrit així, amb majúscula–, entenent com a tal aquella cuirassa institucional que ajuda a construir, i sedimentar, una identitat col·lectiva que està a prova de gairebé tot. Així es pot constatar, també, en aquest mateix tomb pels carrers de la riba del Roine en aquests dies que França acull el mundial de rugbi. Gairebé cada bar o aparador de botiga llueix una ovalada amb la bandera tricolor de rigor, per reivindicar un esdeveniment que no només aporta uns guanys tangibles gràcies a la presència d’aficionats d’Irlanda o l’Argentina, per citar els més sorollosos, sinó que a més ajuda a alimentar l’autoestima d’un país que ja es veu campió d’una cita tan superlativa com és aquesta. O almenys això és el que es pensen ells. Perquè després de dues setmanes de partits, un es pot preguntar en veu alta: França pot guanyar realment aquest mundial?

Pel que hem vist fins ara, i molt singularment en el matx inaugural contra Nova Zelanda, el 15 del Gall ha confirmat algunes de les fortaleses que a priori el fan aspirant al títol. Per començar, i com dicta tot manual, la seva és una davantera intimidant i molt rocosa, on noms com Marchand, Antonio, Cros, Alldritt i companyia s’han encarregat d’imposar el to físic perquè les enormes individualitats que el combinat de Fabian Galthié té a la línia de tres quarts –el campionat que, per exemple, s’està cascant Penaud és de no passar desapercebut– acabin decidint quan toqui. Jalibert, a més, està complint a la seva manera en el paper de relleu circumstancial de Ntamack com a 10 i, sobretot, França té ara mateix dos xutadors de primeríssim nivell –Ramos i l’ex USAP Jaminet– que asseguren aquells punts a pals tan valuosos en conteses on el que acaba decidint és bàsicament el detall. Però sí, en aquest repàs telegràfic hi falta un nom. Ni més ni menys que el del seu jugador més determinant, Antoine Dupont, la ròtula que fa moure tot el joc d’atac francès gràcies a una tècnica i una intel·ligència per llegir la passada que el fan ser dels millors entre els escollits, i que ara mateix està de baixa després de trencar-se el pòmul en l’enfrontament contra Namíbia. Un duel, aquest, que els gals es van ventilar amb un humiliant 96 a 0 a favor i que ha donat peu a un acalorat debat local sobre fins a quin punt va ser una temeritat, que ho va ser, que els locals el juguessin amb el seu millor 15 tenint en compte l’elevat risc potencial de lesió que és inherent al rugbi. Ja se sap, però, que a vegades la línia que separa la grandeur de la supèrbia, en aquest cas per voler infligir una pallissa històrica a un rival del tot intranscendent, és molt fina, i ara Galthié es troba amb el mal de queixal de saber si podrà comptar amb la seva millor carta en un duel de quarts, contra previsiblement Sud-àfrica, que serà a caixa o faixa i on, aquest cop sí, caldria anar-hi amb tot. I així està França ara mateix, pendent d’un sol home i pregant per una recuperació miraculosa a temps. Mentrestant, però, ells van fent caixa, que d’això també va un mica ser un Estat comme il faut.