Les jugadores no tenen sexe
Aviam si ens entenem: resulta que les jugadores de la mal anomenada selecció nacional espanyola (perquè, i ja era hora, el públic ha pogut saber que són noies escollides per una empresa privada anomenada Real Federación Española de Fútbol, a qui la llei de l’esport afavoreix com les lleis esclavistes obligaven els esclaus a servir l’amo –llegeixin, els escandalitzats, si us plau, els estatuts de l’empresa citada i la Llei de l’Esport 10/1990 i reverteixin l’escarni cap a la papereta de votar el legislador d’unes tals aberracions històriques, en comptes d’apuntar-se al carro de l’inquisidor–, resulta, deia, que tota la igualtat que demanaven era que les estructures de l’entitat privada on estan forçades a servir siguin les mateixes que les dels qui també prostitueixen l’esport, però són mascles. I ho exemplificava finalment la capitana Alèxia Putellas denunciant que no solament se les discriminava en comparació amb el tracte dels nois, sinó que havien de disputar partits decisius en inferioritat de condicions, com va passar quan van haver de jugar contra la selecció anglesa, que s’havia desplaçat en avió, l’endemà d’un viatge de sis o set hores per carretera.
Entesos, doncs.
Resulta que la lluita que compartim per a la igualtat (i en la qual ni tots som purs, ni totes, pures) queda reduïda, en el seu cas, al dret que tenen –i només faltaria que no– de servir l’empresa amb les mateixes condicions que els homes. I resulta, per tant, que es tracta d’un desequilibri laboral que, si ens ha de servir a tots i a totes, és perquè ens ha de fer d’exemple arreu on un home i una dona facin la mateixa feina. Entesos, és clar, i fa vergonya que encara sigui aquest el pa que s’hi dona.
Fa vergonya, sobretot, perquè se’ns tracta d’insensats i d’immadurs, atès que per canviar res se suposa que ens cal un exemple, un model, un heroi, un messies que ens ensenyi el camí que solets a casa o a la feina som incapaços d’emprendre. Sí, fa vergonya, i no pas perquè veure’ns com a criatures ens repel·leixi (malament rai, si perdem del tot la innocència), sinó perquè en la mateixa roda de premsa on parlava Putellas, Irene Paredes deia, literalment, que creia que totes eren adultes, dones i que volien que se les tractés com a tals, “com a dones professionals que juguen al futbol; res més”.
I aquí hem d’anar a pams, perquè no fos cas que a més d’innocents, ens tractessin de ximplets, que és tota una altra cosa, i ens fessin combregar amb unes rodes de molí que tan sols la insensatesa o la mala fe ajuden a empassar-se.
No està bé d’aprofitar-se de la bona voluntat per fer passar interessos de privilegi a la lletra menuda d’un contracte social per a la igualtat entre les persones que qualsevol habitant d’aquest planeta hauria de tenir subscrit tan sols pel fet de néixer. I no està bé de fer-ho amb un discurs elaborat amb una dialèctica que commou i fa admirable; perquè qualsevol comparança que es faci d’aquell discurs improvisat amb la lectura de primària deficient del manifest llegit pel capità de la selecció masculina, Álvaro Morata, abans d’enfrontar-se a Geòrgia i Xipre, decanta l’empatia cap a la capitana i les seves companyes a ulls clucs.
Però alçar una mica les parpelles, fa arrufar el nas, perquè si d’allò que es tracta és de donar suport al futbol professional que discrimina qualsevol altre esport i qualsevol altre ofici pels diners i els privilegis que n’obtenen tots aquells que s’hi sotmeten, no solament no ens ajuda gens, a tots plegats, sinó que si aquestes noies s’hi deixen vendre, res no ens privarà de tractar-les com a qualsevol altre i enviar-les a fer punyetes.