Dimecres es compliran vint anys de la sobtada mort de Manuel Vázquez Montalbán a l’aeroport de Bangkok. L’agost del 1990, en plena contrarellotge per a la construcció de les infraestructures olímpiques, l’escriptor va publicar un article en què comentava les dificultats d’accessibilitat a l’Estadi Olímpic i les possibles solucions plantejades (el funicular o el metro). Arran de les crítiques per falta de proactivitat envers els problemes urbanístics generats pels Jocs, Vázquez Montalbán va proposar idees alternatives amb un caire humorístic. Sorprenentment una d’aquestes, “la col·locació d’unes escales elèctriques com les de El Corte Inglés o els Ferrocarrils”, va acabar implementant-se (“El monte calvario olímpico”, El País).

Vázquez Montalbán no podia imaginar que 33 anys després riuades de barcelonistes pujarien a Montjuïc utilitzant les seves escales mecàniques. Tanmateix, l’autèntic calvari per als socis culers ja no és el desplaçament, la mobilitat –millorable– o el resultat, sinó la cerca de la localitat assignada per a cada partit. Amb l’anunci del trasllat a l’Estadi Olímpic, la gran majoria d’abonats van renunciar a beure el calze que suposava l’exili. Però fins i tot els més compromesos, disposats a no renegar de la fe barcelonista, viuen un autèntic viacrucis per la incertesa del lloc assignat. Seria just que el club atorgués una localitat fixa al propietari del passi per premiar la fidelitat. Si el problema és la rendibilitat econòmica, es podria reservar el seient fins que es confirmi l’assistència al partit. Sis dies són suficients per vendre l’entrada al millor postor.