“Visca sa memòria d’en Miquel Riera”
“Madrid es libertad”, diu aquella que també diu que Madrid és Espanya. “I els collons d’en bamba!”, dic jo. Ara i aquí proclamo que a la terra baixa disposem del grau de llibertat que ens concedeixen la normativa i les lleis que regulen la nostra existència –prou flexibles a casa nostra, cal reconèixer-ho–, però que enlloc com a les muntanyes existeix una llibertat pura i essencial com l’aire que s’hi respira. Una llibertat en el sentit més exacte i precís del terme. Vaja, que quan hom puja Bastiments, el Taga o el Bassegoda s’allibera una mica de les cabòries que l’amoïnen en el seu dia a dia, si és que no les engega directament a cagar a la via, i se sent una mica free as a bird per una estona, com diu la cançó dels Beatles. I d’entre totes les disciplines esportives que es practiquen a la muntanya he arribat a la conclusió que la que ha d’aportar més sensació de llibertat en practicar-la és el psicobloc, una modalitat d’escalada lliure poc coneguda i nascuda als Països Catalans que servidor no ha provat mai. Però que no l’hagi practicada no vol dir que no en pugui parlar, perquè aquests dies bé que m’he fet uns tips de sentir i llegir opinions sobre la guerra d’Israel d’illetrats que no saben ni situar la Franja de Gaza sobre el mapa.
Tota aquesta digressió ve a propòsit del concert de final de gira d’Antònia Font a Girona, on va sonar la cançó Miquel Riera, dedicada a un escalador mallorquí que a finals dels setanta es va inventar el psicobloc sense saber que era el pare d’una nova especialitat d’escalada. I en què consisteix això que té nom de club de música tecno de ciutat cosmopolita? Doncs ni més ni menys que a escalar sense corda els penya-segats i els arcs de roca al costat del mar amb l’aigua com a coixí per amortir una possible caiguda. Què pot haver-hi més lliure que això? Et poses un banyador, et calces uns peus de gat i t’enfiles a la paret. I prou! Si caus, voles uns metres, fas un capbussó, surts a la superfície, t’eixugues i t’hi tornes a posar.
És així com Miquel Riera, sol com una òliba però free as a bird, va explorar els penya-segats de l’illa durant els anys vuitanta. Ell deia, amb sornegueria, que en aquella època no hi havia millor escalador de psicobloc al món que ell. Una dècada més tard, el psicobloc va esdevenir global i Mallorca es va convertir en la meca de l’especialitat. I en Miquel Riera, que diuen que era un paio tan bon paio, es va encarregar d’acollir els millors escaladors del món a l’illa per ensenyar-los els millors indrets on practicar psicobloc. I si parlo d’ell en passat és perquè, malauradament, ens va deixar just ara ha fet quatre anys (el 10 d’octubre del 2019) a causa d’una greu malaltia. Només tenia 56 anys. No sempre se’n van els millors, però en aquest cas va ser així perquè, a més de ser un pioner i un gran escalador, els que el van tractar en destaquen la qualitat humana.
I què té a veure Miquel Riera amb Antònia Font? Doncs, bàsicament, l’amistat que l’unia amb Joan Miquel Oliver, compositor de la banda, que ja n’havia fet un retrat en el llibre Setembre, octubre i novembre (L’Altra Editorial, 2014). En la cançó dedicada al seu amic, a més de descriure els escaladors d’aquella manera un xic naïf tan pròpia d’Oliver (“Cossos adaptats, prims i musculosos / Tots es déus olímpics n’estan orgullosos / Fins com ballarines molt sofisticades / Van per ses altures, bots i manotades”), el líder d’Antònia Font mostra la seva desolació per la mort de Miquel Riera amb uns versos tan macos que només es poden adreçar a algú a qui per força havia d’apreciar de debò: “I una barca blanca surt de sa costera / S’aigua està tan plana que no fa nedera / I una barca blanca, i jo me mor de pena / Visca sa memòria d’en Miquel Riera”.