Fes quart d’ESO i no escoltis els traumes dels grans
Que simplement es tregui quart d’ESO. Aquest és l’objectiu de Bojan per a Lamine Yamal, que va lligat amb la iniciativa de deixar el taxi personalitzat per als nens del futbol de base. Jugar al Barça val l’esforç d’anar-hi amb bus i, així, educar-los en la fortalesa mentre abandonen les dives que no han empatat amb ningú. Ras i curt, no s’ha de ser doctor en pedagogia per entendre aquesta necessitat de supervivència tot evitant que les noves generacions siguin inútils absoluts: tenir beques acadèmiques requereix una bona dosi de treball i, evidentment, poder competir al Barça no pot ser menys.
A partir d’aquí, el Barça té èxit si casa una educació humana de primer nivell amb el creixement integral del bon futbolista, o sigui, com més s’allunya dels fracassos absoluts dels Moribas (no inscrit en la Champions pel Leipzig) i més s’apropa als Gavis de la vida. I, ara mateix, per protegir Lamine Yamal cal frenar l’anhel de trobar llum quan la terra ens tremola sota els peus: Lamine és tan sols una dolça intuïció, una segona part de l’episodi inicial d’un Ansu oblidat, un desig d’un nou pal de paller amb l’absència de tots sabem qui. No fem de Lamine un esclau de la nostra buidor, no és responsable dels nostres traumes ni ha de ser víctima del paradís perdut.
Per això, la figura de Bojan i la seva claredat a l’hora de parlar de quart d’ESO és la gran sort de qui està deixant de ser un nen per jugar a ser home. Bojan Krkic: el màxim golejador de la història del futbol de base, el “per fi traurem un davanter de casa”, l’esperança en uns vestidors podrits, la víctima d’una afició òrfena de referents, o sigui, la criatura ofegada per l’expectativa i l’home fet a si mateix en el costat obscur dels flaixos de la fama. Consegüentment, ningú més resilient per parlar de la lluita de ser humà en un món on no és fàcil ser persona i, evidentment, el gestor ideal d’aquells joves abocats a conviure amb un barcelonisme que confon orgull de planter amb anhel de resultats immediats.
Així doncs, de Bojan cal reivindicar l’evidència que es pot ser en l’elit del futbol sense mostrar una virilitat gratuïta de qui se subjecta el contorn dels testicles; al contrari, es pot ser sensible, conviure amb la complexitat emocional de qui aconsegueix arribar als racons secrets de l’ànima i, alhora, tenir la competitivitat necessària per guanyar amb un estil en què la persona i el futbolista es troben. Per això, insisteix en el quart d’ESO de Lamine, perquè quan es refereix a quart d’ESO no està citant pas Terra Baixa, la Revolució Francesa i els logaritmes, sinó que està parlant de responsabilitat, de vida real, de créixer en l’àmbit privat per poder sortir amb garanties a la vida pública sent una persona salvaguardada del circ global del futbol: ser feliç gràcies a ser qui ets quan estàs sol a casa, no qui creus ser quan qui t’adora i et llepa el cul t’acabarà llençant sense remordiments a la paperera de la història.
En definitiva, Bojan pensa en els joves buscant la seva felicitat com a punt d’arribada del trajecte, i ho fa tenint en compte l’experiència pròpia i, per tant, realitza l’exercici des de la humanitat de qui sap que els resultats numèrics tenen sentit si venen acompanyats d’una vida personal pròspera. Ningú vol un Diego Armando cruspit per Maradona, i aquí Lamine ha trobat la persona ideal perquè jugar al Barça no sigui un fi en si mateix, sinó una manera com una altra de ser feliç amb el camí triat a la vida: acaba quart d’ESO, i la resta, si ha d’arribar, ja arribarà.