Grimau silencia des de la humilitat

El Barça ha de gua­nyar sem­pre. Pot que­dar-se a les por­tes d’un títol però ha de com­pe­tir-lo. Ningú amaga que s’ha d’aixe­car algun tro­feu tot i que cal tenir paciència. I no serà gens fàcil si tenim en compte que a l’ACB el Madrid amb el tàndem Cam­pazzo-Tava­res i ben rode­jats, la missió serà com­pli­cada. Tam­poc serà fàcil a Europa, on a l’estiu tot­hom es va espan­tar quan es veien els movi­ments que es feien: l’Estre­lla Roja, el Panat­hi­naikòs... A Europa la clau serà arri­bar a les eli­mi­natòries en bona dinàmica. Hi ha tants diners a l’Euro­lliga que els can­vis a les ban­que­tes són ful­mi­nants i les plan­ti­lles que van començar pot­ser no tenen res a veure amb les que aca­ba­ran. Però si una cosa es pot des­ta­car és que el Barça s’està rei­vin­di­cant. Està fent callar boques. Els dub­tes que havia gene­rat l’aposta blau­grana de moment estan que­dant ofe­gats tot i que això acaba de començar. El Barça només ha per­dut con­tra el Madrid i a València. La resta són victòries. Ha superat par­tits difícils sense Lapro­vit­tola. Parker ha demos­trat que, si el res­pec­ten les lesi­ons, marca diferències. Willy ha demos­trat que, si ell vol, és únic. I hi ha una cosa que no es veu però que pot ser clau: el bon rot­llo que es res­pira. No només perquè hi hagi un staff català amb l’entrada també de Rafa Martínez, sinó que Bri­zu­ela i Parra han entrat per­fec­ta­ment a la plan­ti­lla tot i no tenir el pro­ta­go­nisme, de moment, que els agra­da­ria. I Paulí està pre­pa­rat per quan se’l neces­siti. De moment, el Barça, un 10. I el Palau, entre­gat.