Homenatge als pares amb panxa que ja no podem jugar a futbol
Els dramatismes vitals se suporten en l’anonimat que dona la solitud; per això, quan tothom està distret amb les seves mogudes diverses, aprofito per obrir el calaix de les samarretes i les observo amb el rostre compungit de l’evidència. Agafo la de Suècia. Ni me l’emprovo, no fa falta, ho veig clar. Segona opció, la d’Anglaterra: Football’s coming home. Però em superen les ganes de fotre’m un dònut per calmar l’ansietat. La deixo al costat d’una foto del viatge a Praga que deus haver oblidat, i allà, em poso a buscar la del centenari del Barça, la samarreta de la meva vida, l’escut al mig com a punt d’unió del blau i del grana, i la trobo, sí, la trobo perquè mai aparto qui m’ha estimat sense esperar res a canvi.
No entra gaire, bé, entra un xic sense entrar del tot, com si fos un jugador fora de forma de la Roma de Totti, però seguiré endavant perquè la psicòloga quan fem constel·lacions m’ajuda a trobar-me des de l’afirmació dels meus complexos. Aniré a jugar així, una mica botit, amb certes dificultats per coordinar el sístole-diàstole però amb l’orgull intacte de qui un dia va ser un pou de ciència fent pedagogia per camps arruïnats del territori: saber-se feliç idealitzant un passat prosaic.
Hem quedat al camp de sempre, o sigui, en el meu cas ja no és de sempre perquè no vinc mai, però quan han dit “el de sempre” ja he entès que era el de sempre. Arribo, i sí, està com sempre quan corria com mai, i em saluden efusius, amb l’alegria de qui rep el fill pròdig, de qui té l’esperança que canviaré de vida per cuidar-me, i així, podré viure suficient per gaudir els darrers anys de la meva vida prostrat amb Alzheimer en una cadira de rodes moguda per un desconegut que mai vaig conèixer. Estirar, aquest és el tema, allargar fins a trencar-ho per impossibilitat de seguir estirant.
No diuen res de la funció tèrmica de la samarreta del centenari i començo el clàssic escalfament per prevenir, una idea idiota perquè difícil té lesionar-se qui no pot canviar de ritme, però segueixo els exercicis mentre contesto amb esbufecs l’amic runner que s’ha divorciat fa dos mesos i no sé què diu d’una mare rossa de la classe del seu nano. La sang no m’arriba al cap però dissimulo amb el gest de qui afronta l’hora greu de la independència, i en tocar la pilota m’adono de la dificultat de coordinar el toc correcte amb el cansament físic i, evidentment, de la impossibilitat de saber què fer amb aquella pilota per donar continuïtat a la jugada: la vida m’ha atrapat.
Tothom em vol al seu equip per caritat, compassió, amistat o, senzillament, perquè són uns egoistes i saben que descansaré molt i, per tant, ells podran jugar més. Em demano zona central de la defensa, joc de posició, evitar espais laterals d’anada i tornada, córrer d’esquena per protegir, mirar l’atac propi amb les mans a la cintura, i cobrir la meva zona amb una basculació lenta però efectiva quan el control rival és deficient. Cinc minuts i provo el primer desplaçament llarg, el moviment de Koeman buscant Begiristain ha estat idèntic però ha semblat Bogarde rebentant la pilota perquè la controli Zenden. Drama.
Punxada als isquios, home, no sé si ha estat als isquios però queda de conya dir-ho i em justifico per sortir del camp mig coix, dient que aquesta moguda ja no està feta per a mi, que prefereixo dedicar el temps a escriure teatre, i finalment m’assec a la banda, bevent una Coca-Cola mentre me’n foto dels que es miren al mirall, i cerquen l’esguard d’un Benjamin Button que ha oblidat el so del somriure.