Fa cinc dies es van complir 49 anys de l’estrena d’El cant del Barça, l’himne del club, al Camp Nou i amb una coral dirigida per Oriol Martorell. Francesc Sanuy, que vaig conèixer bé, m’havia explicat com a organitzador de l’aniversari, que se celebraria l’any següent, la manera com va encarregar l’himne i que, encara que s’hi va mantenir una estrofa de Jaume Picas, es va agafar la lletra que havia escrit Josep Maria Espinàs. La música escollida va ser la de Manuel Valls, parent directe del polític francès del mateix nom que val més oblidar. La lletra és fantàstica i dona sentit a tot. És un gran himne. El van arrodonir amb els seus arranjaments els desapareguts Francesc Burrull i Oriol Martorell. L’himne va ajudar molt a la creació d’aquest referent col·lectiu que va parir Joan Gamper, que té màrtirs com Josep Sunyol, ídols com Kubala, Cruyff, Guardiola i Messi, referents com Rexach i una massa social al darrere que ha volgut que fos conegut pel seu lema: Més que un club.

Dimecres es va presentar la nova versió de l’Orquestra Simfònica del Vallès, amb l’Orfeó Català i el Cor Jove. Va ser en el decurs del començament dels actes del 125è aniversari i s’hi va llegir un manifest, per part de David Carabén, que és el comissionat. Carabén, el cantant de Mishima, però per a tota una generació també el fill del gran gerent barcelonista Armand Carabén, l’home clau per al fitxatge de Cruyff al Barça. Cruyff, el jugador que va tornar a fer guanyar la lliga després de “catorze anys de passar gana”, com ho va descriure La Trinca. Cruyff, l’entrenador que va aconseguir la primera copa d’Europa i quatre lligues seguides, però sobretot que va saber imprimir una manera de ser, jugar i pensar que va canviar el Barça i el seu victimisme. Cruyff va portar al camp aquell Som més que un club que va verbalitzar el bisbalenc Narcís de Carreras el 1968, el president del “no foti, senyora” adreçat a la dona d’un ministre de Franco al Bernabéu després que el Barça guanyés al Madrid la “final de les ampolles” i ella digués allò que “también son un equipo español”. Més que un club, el lema d’Agustí Montal fill quan es va presentar a la presidència. El president d’aquell Barça que tan bé va saber retratar Manuel Vázquez Montalbán en aquell històric article “Barça, Barça, Barça”. L’exèrcit simbòlic de Catalunya. El Barça que va fitxar Michels, que va permetre a Laureano Ruiz implantar els rondos, l’estil que el va portar a Cruyff i, després, a Guardiola.

Perquè el Barça vol acabar destil·lant els senyals d’identitat irrenunciables. El Barça ha estat el millor club del món uns quants anys i ha generat admiració arreu i ningú li discuteix que aquells de Guardiola van ser els equips que millor futbol han fet mai. De fet, Narcís de Carreras, en una frase utilitzada per MVM en el seu article, ja havia dit: “Hem de lluitar contra tot i contra tothom, perquè som els millors i representem el que representem.” En ple franquisme, a un home d’ordre i de dretes com ell, ja se li entenia tot.

Per tant, el compromís és “Volem la pilota”. Aquí es resumeix tot. El Barça la vol per una voluntat ferma de lideratge, per gaudir, per compartir i per vèncer. Per meravellar, diu el manifest. Perquè l’objectiu fundacional ja s’identificava amb la cultura catalana, tot i gaudir d’una afició diversa d’origen i molt oberta a la influència forana, perquè “tant se val d’on venim”. De futbol i del joc, en parlarem un altre dia, però, passi el que passi, “una bandera ens agermana”, canta l’himne.