Habitació 530 de la Clínica Girona. Extirpació d’amígdales perquè han crescut al llarg dels anys i a casa no dorm ni el gos del veí; en definitiva, a la vida no he guanyat mai res excepte el Guinness d’apnees i la capacitat de tenir unes amígdales de la mida d’unes pilotes de golf. Ho sé, no és suficient per a una entrada a la Viquipèdia, però em dona un cert orgull de masculinitat simple. Fot mal, el tema; intento portar-ho amb la dignitat del pare de família que ha de donar exemple a l’hora de suportar contrarietats i tal, però, cony, el tema cou i la sensació que m’han arrencat el coll sencer em dona marge per al drama en la solitud. Sí, estic sol, solitud voluntària. No perquè la meva família em deixi a l’estacada a consciència, ja m’estimen en la mesura que se’m pot estimar, però vull veure el Girona-València sense haver de donar conversa bàsicament perquè no puc parlar. Problema no menor. Si fos un home mesurat de paraula, no es notaria la diferència, però pateixo d’incontinència verbal i mirar un partit en silenci és com anar a un concert per no cantar. Així doncs, millor isolat, amb la meva samarreta de l’ascens del Bàsquet Girona firmada per en Jaume Sorolla, el gota a gota d’Enantyum i un vas d’aigua congelada per anar calmant la carnisseria.

Comença el partit. Primera idea existencialista de qui dona llibertat a pensaments obsessius que l’han dut davant d’un desconegut a parlar sobre si mateix. M’haig de posar nerviós quan realment no puc empassar saliva? Evidentment sí, perquè defensar el Girona és aixecar la bandera d’una petita història d’èxit, i, en temps de certa desídia vital, el Girona dona l’esperança que tot està per fer i gairebé tot és possible: el futbol no és un tema menor quan es pot extrapolar a la vida mateixa. Així doncs, primera part en quietud monacal, peus estirats, i, sobretot, no deixar anar exabruptes perquè els punts no saltin en forma d’hemorràgia ansiosa.

0 -0. El València té por i m’encanta. Mitja part i aprofito per fer el típic passeig de passadís amb les mans enrere imaginant les malalties dels meus companys de planta i, sobretot, què deuen pensar ells de mi, que tan sols em senten xiuxiuejar quan demano aigua freda a un infermer de la Pobla que parla com en Puyol i es vol quedar a viure a Girona: ciutat a la qual no saps quan arribaràs, però encara menys quan en marxaràs.

Segona part. Merda. Gol en contra i el pànic del globus desinflat, la por de veure en algun moment el principi del final d’aquest relat col·lectiu. M’inquieto, necessito calma però em vull posar nerviós per connectar amb l’adrenalina de quan estic bé, i allà arriba el Girona de les amígdales gegants, el monstre que deixa el rival encallat en mil apnees, la màquina implacable a l’hora d’arraconar el contrincant a un carreró sense sortida. No crido perquè realment no puc, tan sols tanco el puny amb un moviment brusc que fa caure el mòbil i l’ampolla d’aigua a mig acabar. Hi hem tornat. Des de l’habitació 530 de la Clínica Girona, amb el coll vermell sang, ho hem aixecat de nou perquè els rivals ens tenen por, i el domini de la por aliena és el símptoma inequívoc que som a dalt de tot.

Acaba el partit i estic aixafat de la tensió mentre la gola fa un xup de dolor com si el cor estigués bategant dins la ferida de la sala d’operacions. Surto de l’habitació amb el gest mesurat de l’home respectable i demano doble de droga al noi de la Pobla per escriure aquest relat amb final feliç: habitació 530 de la Clínica Girona, dues amígdales menys i tres punts més.