L’hora del mètode
Potser pensen que els acollono si els dic que ara és l’hora de Xavi. Després de la derrota del Barça contra el Girona i de l’ensulsiada d’Anvers, per la derrota però sobretot per la manera com es va produir, podrien pensar-ho, perquè Xavi Hernández viu hores fosques. I, a més, avui l’espera un transcendental partit a Mestalla contra un València que sí que està en construcció i amb tants o més problemes que el Barça. Però no, els asseguro que m’ho crec, que ara és l’hora en què sabrem si Xavi és o no entrenador per al Barça. També els dic que entrenarà on vulgui i s’hi guanyarà la vida, però ara és al Barça i és el moment en què ha de demostrar si és o no és l’home adequat per pivotar aquesta reconstrucció de l’equip que ens porti a tornar a somiar un Barça guanyador. En la lliga i a Europa.
És en aquests moments en què cal demostrar si té o no caràcter per entrenar el Barça. Aquesta temporada el Barça no ha jugat bé, quan té millor equip que la temporada passada. L’any passat hi va haver partits molt bons, però va ser desigual. Però el Barça de Xavi va guanyar la lliga. I aquest any l’equip està classificat, en primera posició de grup, per als vuitens de final de la Champions. Però no n’hi ha prou. I després de guanyar bé el Porto i l’Atlético, jugant prou bé, les derrotes contra el Girona i l’Anvers presenten un panorama desolador, quan altres vegades s’havia estat pitjor. Doncs ara és l’hora de veure el caràcter de l’entrenador i la seva capacitat per recuperar mentalment gent que li serà necessària, com Oriol Romeu, i canviar de mentalitat un equip que està desorientat i perdut. Quan encara, a hores d’ara, no hi ha res perdut.
S’ha escrit que Xavi no volia els Joãos. No sé si és cert, però és evident que els té. I té Gündogan. Per tant, ningú pot discutir que la plantilla d’aquest any és millor que la de l’any passat. I l’any passat es va guanyar la lliga i ara s’és al caire de l’abisme. Però, com Xavi Torras ens recorda que deia Laureano Ruiz, tenir millors jugadors no vol dir tenir millor equip. I l’any passat els que jugaven defensaven a mort i el Barça no rebia tants gols. Aquest any és un desastre. És clar que l’any passat era fàcil fotre totes les culpes a Sergio Busquets, el millor migcampista del món durant més d’una dècada i el futbolista menys reconegut per una part dels mitjans de comunicació i dels aficionats. Sí, se’l troba a faltar encara que alguns el xiulaven.
Doncs ara és l’hora del mètode. L’hora de recuperar la identitat i l’estil que han fet gran el Barça, en victòries i en futbol, i que han fet que se l’admirés arreu. Sí, ara. Quan en pocs anys s’han llençat a la brossa més de mil milions en fitxatges que ja ni recordem o que preferim oblidar, potser ara que les aigües són turbulentes, cal girar el cap a la Masia i jugar-se-la. Això demano, que Xavi se la jugui amb les seves idees, amb ell com a pilot de la nau. No sé si hi ha mala maror als vestidors com alguns asseguren, però el Barça és molt més gran que jugadors que ara són importants però que passaran mentre que el club continuarà sent gran.
El d’avui és un partit molt important. Per saber cap a on anirà la temporada, però per moltes altres coses. Sobretot per valorar el caràcter i la capacitat de menar la nau de l’entrenador. Guanyi o perdi, el que ha de fer és el que cregui que és necessari per al Barça. Després es pot guanyar o perdre, però amb el seu mètode. Que tingui sort!