El consens serà el final de Xavi
Xavi s’ha debilitat en nom del consens, un acord aparentment necessari quan s’han de tractar les decisions de l’entrenador, però inexistent en altres àmbits del club, o sigui, quan parlem de consens realment estem parlant de la temptació de la presidència de posar la pota a la banqueta, i conseqüentment, de la feblesa de Xavi a l’hora de fer-se valer: Laporta és molt de Cruyff però si es trobés un entrenador com Cruyff, cap dubte, des de la banqueta ja l’haurien engegat a prendre vent faria temps.
A partir d’aquí, sense saber quin serà el futur a curt termini de Xavi perquè tampoc tenen clar el full de ruta si els falla el seu intent d’un nou Guardiola, serà interessant veure el consens a l’hora de plantejar la hipotètica incorporació de João Félix: el desig del president per afavorir un agent que li falta tenir despatx a la ciutat esportiva. Gran consens en què l’opinió sensata de Xavi se la van passar per allà baix aprofitant que Jordi Cruyff ja no hi era, Mateu Alemany marxava, i Deco, l’home que Guardiola va fer fora per podrir el vestidor, agafava les regnes del club. Per estar tranquils.
Per tant, quatre mesos després d’aquest no consens amb l’arribada de João Félix, anem a fets objectius. Simeone i Guardiola no serien models d’entrenadors idiotes que regalen jugadors per fer obres de caritat al Barça, i João Félix, de moment, dona la raó a qui el va animar a buscar-se la vida lluny del Metropolitano. El partit contra l’Atlético de Madrid és la mostra irrefutable de l’error estratègic que cometria el Barça si fitxés qui només treballa quan es mou per la venjança, quan vol resoldre ofenses de qui el va tractar com un més, o sigui, qui té l’actitud defensiva de Messi però acaba deambulant la majoria de partits en la irrellevància del nen mimat: João Félix és ara mateix un préstec que pot esdevenir una hipoteca; per tant, qualsevol moviment perquè es quedés en el Barça seria motiu de demanar responsabilitats directes a la planta noble.
Així doncs, la moguda la té ara a sobre la taula Xavi, que no pot sostenir ni un dia més la paradoxa de tenir Ferran Torres assegut mentre el desig de la llotja deambula pel camp. Què passarà? No ho sabem perquè el famós consens ha debilitat l’entrenador i al final asseure qui se sap mimat pel president representa ser més fort que les noves jerarquies del vestidor, i de moment Xavi ha demostrat que el discurs de la meritocràcia l’ha aplicat fins que sosté un davanter centre que fot crits a tothom per evitar ser sincer amb la seva situació personal: la meritocràcia també deu estar a dintre el consens.
En definitiva, a Xavi se li està posant cara de Valverde, no amb el joc de l’equip, sinó amb la incapacitat per fer que es quadri qui es creu imprescindible, i no ens enganyem, serà difícil revertir la situació perquè els jugadors són animals capaços d’olorar la sang de la debilitat, i evidentment, si veuen un entrenador que manté el seu criteri fins que se senten les petjades de les altes instàncies baixant les escales, doncs tot plegat acaba entrant en el mar de la indecisió. Com es pot solucionar? Doncs molt fàcil, demà contra l’Almeria fent seure qui va arribar amb el beneplàcit del president i amb el gest d’haver trobat el seu paradís personal lluny de l’exigència de Simeone, i serà llavors, quan Xavi piqui on ha de picar, que de manera automàtica les coses es posaran a lloc. Apunteu: en Xavi se’n sortirà si decideix ser Xavi i va a morir amb el que realment pensa com a entrenador; al contrari, ja ho sabem, és el consens.