Entre neules, torrons, i fruites estranyes per maquillar l’orgia alimentària, m’aixeco un moment de la taula amb el pretext d’anar a fer un darrer racó al ventre però m’escapo a l’altell de casa els pares, l’indret en el qual el temps no hi és ni se l’espera, l’espai on jugàvem de petits, ens aïllàvem d’adolescents, i ens crèiem artistes quan intentàvem ser grans.

Tot segueix igual, les copes diverses dels anys del futbol a Vilobí amb les anècdotes estivals de Clemente, Kubala, Luis de Carlos, Rexach i Aragonés, el futbol quan no intuïa el negoci del futbol, i les imatges dels primers equips d’un club de poble que va somiar en gran. Recito de memòria l’entradeta dels dies que el pare va donar-me el micròfon del camp: “Bona tarda a tothom, a continuació es jugarà el partit de tercera divisió acional entre els equips del Vilobí Club de Futbol i el Girona FC, des del Vilobí Club de Futbol volem donar la més cordial benvinguda als seguidors del Girona FC i a tots els que us trobeu en aquest camp...” Agafo una copa, la més exuberant, i l’haig de deixar ràpid perquè trontolla com els records de qui varen viure aquell orgull de poble, de camp d’herba natural, de verd esperança, d’un àrbitre veient que acceptar diners aliens pot sortir bastant car.

Pujo les escales de l’altell que separen el futbol amb la cultura, l’espai d’enciclopèdies diverses comprades a finals dels vuitanta i principis dels noranta com a símbol de progrés social, i on hi ha un parell d’estanteries per honorar els anys del Barça del dream team com si fos un bé cultural per salvar: pins, llibres, portades de diaris, fotografies, partits gravats amb VHS, bufandes antigues, i sobretot, les reproduccions de les principals copes guanyades pel Barça que solíem aixecar amb orgull aprofitant els dos nivells de l’altell, com si estiguéssim a un escenari, com si fos la plaça Sant Jaume, o sigui, com si els protagonistes de l’èxit fóssim nosaltres.

De lluny sento la família, els meus fills rient, ignorant com era el seu pare quan es tancava en aquest altell, i m’assec a un dels sofàs on feia migdiades antològiques aprofitant que el sol d’hivern els descoloria després de dinar, i allà, prenc la guitarra acústica que mai vaig tocar bé del tot per cantar de nou aquella cançó adolescent composada per treure’t un somriure que no recordo bé però em va enamorar del tot. No passo de la primera estrofa, no recordo bé la lletra, però no ho sé, és difícil d’explicar, potser això és El sitio de mi recreo del qual parlava Antonio Vega: Felicitat abans de conèixer la felicitat.