El Girona està fent una temporada esplèndida a tots els nivells, una temporada impossible d’imaginar ni en els millors somnis dels gironins, especialment dels que ja tenen una certa edat i han vist el Girona a regional preferent o primera catalana. O pujant i baixant entre tercera divisió i l’antiga segona B. Els resultats de la lliga no poden ser millors. Han guanyat catorze dels divuit partits jugats, la majoria de manera clara, i només han perdut un partit, a casa i contra el Real Madrid. Veient la classificació, en què l’equip hi és al capdavant empatat amb el Madrid, els socis i aficionats del Girona poden estar orgullosos d’aquesta plantilla, però el realment fascinant i complex és com ho estan fent i no tant el que estan fent. El realment fascinant i complex és veure l’equip jugar de la manera que ho fa. El realment fascinant i complex és veure com ha aconseguit enganxar tots els aficionats, i una gran part de gironins, i com Montilivi esgota les entrades per a gairebé tots els partits.

Aquest equip no té l’obligació de guanyar la lliga i la gent que és del Girona majoritàriament ho sap. Però té dret a somniar. Només fa falta remuntar-se al partit contra l’Athletic a casa. És un dels quatre partits que no s’han guanyat aquest any, però els aficionats van sortir de Montilivi amb un somriure a la cara. I és perquè la gent sap que si va al camp, sigui quin sigui el resultat final, veurà per part del Girona un futbol atractiu, valent, amb voluntat d’anar a aconseguir la victòria sigui qui sigui el rival. I això és el que sedueix l’espectador. I aquest és un canvi que s’ha produït darrerament, la voluntat de guanyar els partits fent un bon futbol.

Aquesta temporada no és que el Girona jugui de tu a tu contra equips teòricament superiors, ja que l’any passat l’equip de Michel també ho feia. La diferència és que aquest any les coses surten bé i són molts els altres equips que es plantegen no jugar de tu a tu contra el Girona, sinó que surten amb un plantejament més defensiu del que solen jugar habitualment, com es va veure en la primera part que el Girona va jugar al Benito Villamarín.

He escrit que l’equip no té l’obligació de guanyar la lliga. No era l’objectiu inicial i no ho ha de ser ara mateix. Però un cop assolit l’objectiu de la permanència, l’equip ni s’hauria de limitar a un objectiu concret, ni ha de renunciar d’entrada a res, sinó que serà el pas de les jornades el que dicti el camí a seguir.

La lliga espanyola té trenta-vuit jornades, i per tant queda més de mitja lliga. El Girona, lògicament, és l’únic equip dels de dalt que no està confeccionat des d’un punt de vista pressupostari per quedar entre els quatre primers, i això ho pot patir en els mesos vinents. Per això l’equip s’ha de reforçar. El Girona no es pot tornar boig fitxant el primer que li ofereixin o fer fitxatges a un preu superior al del mercat –solen ser així els mercats d’hivern– ni tampoc acceptant cessions extravagants. La força del Girona es troba en el conjunt, i ha de continuar així. Però al Girona li cal fons d’armari, sobretot al mig del camp. Aleix és un jugador únic però ara mateix no hi ha a l’equip cap jugador semblant per donar-li descans o suplir-lo si fa falta. I l’equip el necessita. Quique Cárcel té la confiança per fer el que cregui. I, passi el que passi d’ara endavant, podem estar segurs que queden vint jornades per gaudir del futbol atractiu que proposa el Girona.