Deu anys preguntant pel Kàiser
Mentiria si digués que recordo com si fos ara l’última victòria de Michael Schumacher en directe. Va ser el 9 de maig del 2004 al circuit de Barcelona-Catalunya, en una cursa que no va tenir cap element per ser rememorada. Vista amb els ulls d’avui la qualificaríem de soporífera, una més d’aquella etapa de monòleg de Ferrari, com el de Verstappen i Red Bull ara. Aquell dia el Kàiser va guanyar per cinquè any consecutiu a Catalunya i, sobretot, va deixar el tercer a mig minut (el segon era el seu company Felipe Massa). Ningú sospitava que no guanyaria mai més a Catalunya. La mini-era Alonso estava a punt de començar. Tampoc ningú podia sospitar que aquell esportista total, campió de la F-1 i tan ben dotat per al futbol i l’esquí, ho perdria tot menys la vida –i li va anar d’un pèl– en una estúpida topada contra una roca a l’estació de Méribel, als Alps.
Han passat deu anys i si Schumacher no ha aparegut en públic, si ningú del seu cercle més proper ha facilitat cap detall sobre la seva salut i si ni tan sols s’ha filtrat cap imatge del set cops campió de F-1, no cal elucubrar gaire al voltant de quin és el seu grau de dependència. Prou que s’ha especulat a partir de declaracions vagues d’amics, excompanys i peixos grossos de la F-1, manifestacions atribuïdes a metges i mai prou confirmades ni desmentides, al·lusions a un estat vegetatiu... Parlar per parlar sense poder clarificar una realitat que la família ha imposat que s’ha de quedar entre les parets d’una de les seves propietats a Mallorca, que sembla que és on s’està ara. La pista definitiva la va donar el seu fill Mick, ara pilot de F-1, en el documental Schumacher, sobre la vida del Kàiser, estrenat per Netflix el 2021: “Ho donaria tot per parlar amb el meu pare.”
Michael Schumacher s’havia retirat definitivament un any abans de l’accident. En tenia 43 i havia constatat que en el seu retorni a la F-1 –havia fet un parèntesi del 2007 al 2009– ja no tenia l’espurna per guanyar. El 2012 les incògnites eren si els seus rècords de títols (7), victòries en una mateixa temporada (13) i totals (91) serien per sempre o s’entreveia algú amb potencial per batre’n algun. Lewis Hamilton només havia guanyat un títol; Sebastian Vettel, tres –que el situaven en la pole per recollir el testimoni del seu compatriota– i de Max Verstappen només els malalts de gasolina sabien que era un pilot de kàrting que apuntava molt amunt, tot i que encara no havia ni guanyat el mundial. Deu anys després, Vettel ja s’ha retirat amb (4 títols) i Lewis Hamilton ha igualat els set campionats però no s’entreveu probable que arribi un vuitè. L’anglès sí que ha portat el rècord de victòries fins a les 103 ajudat perquè el calendari de curses no deixa de créixer. El de triomfs en un mateix any primer l’hi va igualar Vettel i després l’ha triturat Verstappen dues vegades (15 i l’escandalós 19/22 d’aquest 2023).
Sovint, als mites de l’esport se’ls magnifica més encara si troben la mort en l’exercici de l’esport. Michael Schumacher, que abans-d’ahir va fer 55 anys, ja era llegenda fins i tot abans de la seva primera retirada. Si la ciència no aporta un remei avui inexistent, probablement no se’l veurà mai més. Mentrestant, keep fighting, Michael.