En Xavi està enfadat perquè considera que la premsa no és justa amb l’equip, i l’emprenyada té lògica quan fa dos anys que viu com un nen consentit perquè ens podia la il·lusió de veure’l triomfant a la banqueta del Barça, i ara, aquests mateixos que li rèiem les gràcies no li comprem el discurs demagògic en què remou la realitat futbolística a la seva conveniència: l’adolescent clàssic a qui han tret el mòbil i es rebota amb els pares per un no que abans era un sí.

Així doncs, té lògica que si sense tu canviar res el que variï el comportament sigui l’entorn, treguis a passejar l’amargor interior de qui es considera tractat injustament perquè al final, ell tampoc ha variat gran cosa respecte als dies d’elogis desmesurats: Xavi és el mateix, els que hem fet un tomb som els que entenem que si tens la plantilla que tens, has de fer alguna cosa més que arribar en la majoria de partits perdent al minut 75.

De totes maneres, davant d’aquest gir del discurs publicat Xavi tenia dues opcions. La primera, optar per una transparència de pensament clara i diàfana, i per tant, sumar tothom a la causa comuna del creixement de l’equip. I l’altra, la que està duent a terme: utilitzar el to de trinxera de l’Enric Masip, la personificació d’una directiva preocupada a aixecar murs amb l’opinió crítica. Xavi fa de Masip perquè ha decidit sobreviure en lloc de viure.

En definitiva, canvien els noms però es mantenen els vicis de pensar que si dones una visió diversa ho fas per malmetre gratuïtament el club, i al final, com li passa a Xavi, quan l’autoestima professional no acaba d’estar del tot a lloc, doncs el més fàcil per justificar-se és prendre aquesta visió dels meus i vosaltres, dels bons i els dolents, de qui està al meu costat i qui em porta la contrària: un maniqueisme barat que no et soluciona els problemes però et serveix per tranquil·litzar la consciència, i si més no, et fa anar amb la línia comunicativa del club.