La ruta “suïcida” a la cara sud del K2
Déu nostro senyor Reinhold Messner va dir que l’escalada de la cara sud del K2 (8.611 m) era una ruta “suïcida”. No tant per les seves dificultats tècniques, que hi són, com pel risc d’allaus. Malgrat tot, això no va pas acovardir dos alpinistes de nom impronunciable: Jerzy Kukuczka i Tadeusz Piotrowski. No és d’estranyar. Eren polonesos en un moment, la dècada dels vuitanta, en què l’alpinisme polonès era garantia d’eficàcia provada en les expedicions més difícils. Kukuczka i Piotrowski es podien permetre ser més xulos que un vuit. Al cap i a la fi, parlem de dos dels millors alpinistes de sempre, especialment en el cas del primer. Messner, però, va tenir part de raó. Kukuczka i Piotrowski van acomplir amb èxit la seva empresa, però només un dels dos va poder baixar i explicar-ho.
Això va passar el 1986, un any en què el K2, la segona muntanya més alta del món i el vuitmil més difícil per la seva ruta normal, va centrar l’actualitat alpinística mundial pels reptes que s’hi van aconseguir, però també per les tretze morts que hi va haver. Kukuczka i Piotrowski formaven part d’una expedició internacional liderada per Karl Maria Herrligkoffer. Kukuczka es disposava a escalar el seu dotzè vuitmil. Ho volia fer per una ruta directa, difícil i inexplorada, com gairebé sempre. En sis vuitmils ja havia obert una ruta nova, i en la majoria de les seves ascensions hi afegia la dificultat de pujar en estil alpí o a l’hivern. Era un visionari, un innovador.
Kukuczka no va trobar la complicitat esperada en la resta d’expedicionaris. Només els suïssos Deba Fuster, Rolf Zemp, Diego Wellig i l’alemany Toni Freudig es van aventurar a equipar la ruta amb Piotrowski i ell. Els dos polonesos, però, es van quedar sols quan tot just havien muntat el camp 2 (6.400 m). La neu els cobria fins als genolls, i Kukuczka explicava de la següent manera com era progressar per la muntanya en aquestes condicions: “És una mena de maledicció haver de moure’s per la neu quan t’arriba fins als genolls. És esgotador. En comptes d’un plaer com a escalador, és una tortura.” Els dos polonesos van començar l’atac el 3 de juliol. Van passar una nit al camp 2, però després farien dos bivacs a 7.800 i 8.200 m. A més, es van trobar una dificultat inesperada: un ressalt de roca de 30 metres i de dificultat V+. Van tardar un dia a superar-lo. Finalment, el 8 de juliol aconseguien trepitjar el cim.
El descens va ser dramàtic. Els va enxampar la boira, van haver de fer diversos ràpels i van passar un parell de dies sense menjar ni beure. En un pendent glaçat i delicat, Piotrowski va perdre els dos grampons i va tenir una caiguda mortal. Kukuczka va arribar sol al camp base el 12 de juliol, deu dies després d’haver començat l’ascensió.
La ruta per la cara sud del K2 no ha tingut cap repetició. Els catalans Jordi Corominas i Jordi Tosas i el navarrès Mikel Zabalza ho van intentar el 2002, però no van poder passar dels 6.900 m. Aquell 1986 es va produir una altra gran gesta al K2, l’escalada de la Magic Line, feta per Wojciech Wróz, Przemyslaw Piasecki i Peter Božik en el marc d’una expedició polonesa i eslovaca. Aquesta ruta ha tingut una sola repetició, la que curiosament va aconseguir Corominas el 2004 durant una expedició catalana que va acabar de forma tràgica amb la mort de Manel de la Matta. Kukuczka va continuar la seva reeixida carrera i l’any següent va convertir-se en el segon alpinista de la història que escalava els catorze vuitmils, darrere de Messner. Nou els va fer per una ruta nova i quatre, a l’hivern. El 1989, escalant la cara sud del Lhotse (8.516 m), va trobar la mort quan va tenir una caiguda en la qual es va trencar la corda amb què l’assegurava el seu company d’expedició, Ryszard Pawlowski, que va sobreviure.