La copa dels ensurts relatius
Que el Barça arribés a patir a Barbastre diu més de la preocupant inestabilitat de l’equip de Xavi, que quan no està horrorós en una primera part ho espatlla en la segona, que no pas de la màgia de la copa. Contra un equip de segona federació, el Barça tampoc va ser capaç de tenir un partit tranquil i de guanyar-lo per més d’un gol de diferència, ni tan sols havent situat un 0-2 en el marcador. També va tenir feina el seu rival en les semifinals de la supercopa de dijous, l’Osasuna, que va guanyar al camp del Castelló en la pròrroga. I el València, també en el temps extra a Cartagena. La Real va guanyar per la mínima a Màlaga. Posats a filar prim, el Madrid va trigar 54 minuts a encarrilar, de penal, la visita al camp de l’Arandina, cuer de la quarta categoria. Partits amb incertesa, alguns més allargada que d’altres, i emoció, com toca en una eliminatòria a partit únic. Però el fet és que l’única sorpresa gruixuda va arribar més tard que mai. En el partit que va fer endarrerir unes quantes hores el sorteig, l’Unionistas, de la primera FEF, va eliminar en la tanda de penals el Vila-real, que no està precisament per tirar coets; es va convertir en el representant dels equips modestos en els vuitens de final i, un parell d’hores més tard, va celebrar amb bogeria l’emparellament amb el Barça. Una tarda de somni per a l’equip de Salamanca. En els setzens, va quedar eliminat un altre equip de primera, però que no jugava en cap camp de primera ni de segona federació, ni tampoc tenia un rival de segona A amb un interès moderat per a la competició. És Las Palmas, que va caure a l’Heliodoro Rodríguez López en un derbi canari amb una transcendència que va més enllà de la competició en què es disputi.
Els vuitens de final, per tant, tenen un equip de primera FEF, un de segona A i catorze de la màxima categoria. Que, per acabar-los d’ajudar, tenien programats els setzens de final en cap de setmana, abans d’una setmana neta de partits –a part dels que juguen la supercopa– i amb possibilitat d’alinear els seus millors futbolistes, cosa que difícilment s’haurien atrevit a fer si els setzens de final s’haguessin jugat entre setmana. La copa dels modestos? No ben bé.
Els enfrontaments a doble partit no tenien cap sentit. Els equips més potents assumeixen més risc jugant-se-la a un sol partit, però sense exagerar. I sent ben cert que s’ha fet un pas endavant necessari allargant el nombre d’eliminatòries resoltes a partit únic, perquè el guany en emoció és innegable, encara convindria plantejar-se fer-ne un altre. Evitant tants condicionants i obrint-se a la puresa del sorteig ja d’entrada, com passa a la FA Cup, que diumenge, per exemple, va veure com el Liverpool eliminava l’Arsenal a l’Emirates Stadium. El sorteig pur no deu fer cap gràcia als equips de primera, i és possible fins i tot que uns quants equips modestos prefereixin estalviar-se’l i mantenir el model actual perquè els facilita la possibilitat de rebre un club de primeríssim nivell. Però aleshores el que s’està prioritzant és un premi de loteria, més que l’encant de la competició en si. Arribar lluny en la copa es converteix en un repte d’enorme complexitat per als equips que no són professionals. Sempre ens quedarà el record d’aquell gran Figueres de Pere Gratacòs, capaç d’arribar fins a les semifinals contra el Deportivo de la Corunya, que remataria una edició per recordar amb el centenariazo al Bernabéu.