I demà, a la final
El Barça va guanyar l’Osasuna i demà es jugarà la supercopa davant el Madrid. Un clàssic que arriba amb grans sensacions per a l’equip blanc, que sense fer un gran futbol és absolutament fiable pel que fa als resultats. El lideratge a la lliga, haver passat als vuitens de la Champions i la victòria davant l’Atlético de Madrid així ho confirmen. Aquest Madrid guanya i guanya i tenen la sort que als seus socis i aficionats tant els fa si ho fa jugant bé o no, cosa que no es pot dir dels culers. No són bones les sensacions per al Barça. Van patir de valent a Las Palmas i a Barbastre i també amb l’Osasuna. Però el Barça és a la final i vol competir. Un clàssic és un clàssic. Surten massa veus culers que diuen que l’equip pot naufragar i fins i tots alguns parlen de derrotes severes. Sembla que ho desitgin perquè, com en la política catalana, busquen els enemics a casa i no en els adversaris esportius de tota la vida. Però és cert que les sensacions del Barça no són bones. Comença a haver-hi dubtes sobre el paper de Xavi a l’hora de dirigir aquest planter. Hi ha hagut massa situacions estranyes per no preguntar-s’ho, però caldrà fer-ho encara que l’equip aixequi la supercopa.
És evident que, a diferència de la temporada passada, s’ha perdut la solidesa defensiva en la qual es va basar la lliga guanyada. I no, no podem mirar a Iñaki Peña perquè amb Ter Stegen també va passar. Tot i que el porter no mostra la seguretat de l’alemany, el tema és un altre i no la baixa del titular. Certament ara Cancelo està lesionat, però també passava amb el portuguès al camp. Un prodigi físic, un desordre tàctic. Tampoc Balde no és al nivell que va demostrar la temporada passada i que es troba a faltar. Cal tornar a la solidesa perduda perquè el soci culer tingui fe en una remuntada a la lliga. I també cal per demà.
Un dels problemes del Barça de Xavi és que no té el control dels partits i, si el té, aquest control li dura pocs minuts. La importància de l’equip, allà on es juga les garrofes, és al mig del camp. Hi ha partits en què sembla que jugui sense els migcampistes. El Barça abusa del joc llarg per norma i això no té sentit i menys si és Araujo, un prodigi físic però el menys dotat de la defensa, el que llença la pilota buscant espais. Amb la recuperació de Pedri, tant ell com Gundogan i Frankie de Jong han d’agafar els galons i posar-se l’equip a l’esquena. Amb jugadors com ells és primordial tenir el control del partit. I aquesta temporada això no ha passat. La mitja horeta de Pedri dijous va ser definitiva. Altres jugadors es poden substituir, Pedri, no.
Un altre problema d’aquest equip són els extrems. Si el Barça vol jugar com li agradaria és primordial tenir extrems que desequilibrin. No pot ser que el Barça no aconsegueixi trobar situacions d’un contra un a la banda i que els extrems no encarin. Raphinha, ara lesionat, no ho fa mai. N’haurien d’aprendre del Girona, en el qual Savinho i Yan Couto encaren quan tenen la oportunitat de fer-ho i troben situacions de perill. Per això també va ser bona notícia la tornada de Lamine Yamal, a més amb gol. És un jugador diferencial. Lewandoski no ho és com ho va ser l’any passat, però, quantes vegades l’equip li ha donat una ocasió per poder rematar al primer toc? Escasses, molt escasses. És un jugador a recuperar. Com João Félix. Ha de ser els dels últims minuts a Aràbia. Depèn d’ell. Ah, i Frenkie de Jong i Gundogan són molt bons si el Barça juga com sempre ha volgut jugar el Barça. I Sergi Roberto ajuda, i molt!