El discurs culer dels gironins conversos
El Girona empata a Almeria en un partit objectivament insuficient i floreix el gen blaugrana de qui demanda el rendiment de l’equip com si valorés un resultat del Barça. Per ser clars, la pertinença històrica al Girona o la doble militància legítima sap judicar objectivament les expectatives de cadascun perquè no perd mai de vista els contextos singulars, però els del canvi de samarreta visceral, els nous conversos que van a Montilivi perquè hi somriu la victòria, s’hi acosten amb objectius utòpics de màxims: els colors són diferents, però parlen amb la superioritat moral de qui espera veure teatre des de la tribuna del Camp Nou, això sí, ells fa mesos que no miren un partit del Barça perquè són molt del Girona i van anar a la botiga abans que s’acabessin les samarretes.
Aquí és on el Girona té, a llarg termini i sense urgències, tot sigui dit, la lluita sociològica de la seva afició, el públic heretat del Barça que en el primer partit mediocre dispara com si formés part d’un club necessitat de les eliminatòries finals de Champions, i per tant, genera un ambient de falsa urgència incomprensible davant aquesta orgia històrica d’una ciutat que no fa gaire veia Montilivi com una simple pujada on posar a prova la resistència física. Ras i curt, ja ho sabem perquè som una població petita i tenim localitzats els d’abans-d’ahir Convergència, ahir Esquerra, avui Guanyem i demà el que faci falta, però tota prudència és poca amb els conversos futbolístics enfadats amb l’empat d’Almeria (perquè deixa el camí lliure al lideratge solitari del Madrid): no saben llegir el club en el context correcte i contaminen amb declaracions impròpies de qui viu l’any de la seva vida passi el que passi a final de temporada.
Així doncs, de la mateixa manera que no són fiables els homes amb perruca, tampoc deixaria les claus de casa a qui ha deixat el Barça de costat perquè ara és molt i molt del Girona, per tant, cal prudència per no fer Pasqua abans de Rams, perquè, si no, la Champions deixarà de ser una il·lusió i es convertirà en una obligació de qui fa dos dies cridava “Messi”, i ara, “Stuani”, i si la cosa cau, doncs escolta, cap a Barcelona de nou i ja mirarem els reportatges del Girona per recordar quan en dèiem xampany. Alimentem la il·lusió de qui sap on són els límits exigibles, no de qui busca una simple translació dels vells anhels perduts en el seu antic club.
En definitiva, com a conseqüència d’aquesta proliferació d’identitats confuses i en construcció que van tenir la poca vergonya d’escriure sobre la necessitat de ser al costat de l’equip després de l’empat d’Almeria, com si, no ho sé, estiguessin entrant en posicions de descens i la vida ens cridés a sobreviure a les trinxeres, em declaro un ferm defensor públic de sortir de l’armari amb la bandera de la doble militància, sense vergonya, amb la fortalesa de qui gaudeix el doble però pateix el triple, de qui sap posar cada club al seu lloc i elogia cada pas del Girona evitant la condescendència que es podria donar al germà petit i, alhora, no busca en la trajectòria dels gironins tapar les frustracions provocades per un Barça que ara mateix firmaria haver empatat a zero al camp del cuer i estar en la situació envejable d’un Girona que ha de recordar una vegada i una altra, com la repetició monòtona d’una lletania vital, que la vida passa molt ràpid i seria un pecat gairebé mortal no gaudir d’aquesta temporada escrita amb tinta invisible: la felicitat no saps mai quan ve, però menys encara quan tornarà.