La FIFA es retrata sola
Gales i més gales. Premis i més premis. Divendres va ser el torn per als Globe Soccer Awards, a Dubai, amb Erling Haaland i Aitana Bonmatí designats com a millors futbolistes del 2023. Unanimitat, com no podia ser de cap altra manera, amb la jugadora de Ribes, que ho va guanyar absolutament tot amb el Barça abans de ser campiona del món i que, després de rebre la Pilota d’Or, dilluns recollia el premi The Best de la FIFA. No pot dir el mateix el davanter noruec, que va ser capital en un Manchester City que va fer història –la Premier League, la lliga de campions, la FA Cup, la supercopa d’Europa i el mundial de clubs– però que dilluns es va quedar sense el premi gros de la FIFA. Va generar rebombori l’elecció de Leo Messi, que devia ser el primer sorprès perquè ni era a la gala ni hi van connectar. Si realment els que votaven no havien de tenir en compte el mundial, ja s’entén la crítica per la tria de l’argentí al davant de Haaland. Resulta que empataven i que, per resoldre-ho, el criteri és donar més pes a les votacions dels capitans de seleccions que no pas als tres altres grups: seleccionadors, periodistes i aficionats. Tampoc podem culpar el millor futbolista del planeta de rebre un reconeixement dels capitans en una gala que, quan ell es retiri, ja podria assumir el seu nom en un guardó, com passarà amb Marta Vieira pel seu pes en la història del futbol femení. També seria molt discutible que Jonatan Giráldez, després de guanyar la segona Champions amb el Barça, es quedi sense el premi al millor entrenador, superat en vots tant per Sarina Wiegman com per Emma Hayes, que ja havia pres el guardó a Lluís Cortés el 2021.
No és cap fet paranormal que els premis per votacions provoquin polèmica. Futbolistes ignorats perquè juguen en posicions amb menys visibilitat que els i les que marquen gols, sobretot en els highlights dels partits, que és el que més s’escampa. I a l’altre extrem, els que, per poc que facin, sempre tenen més ressò. Tots faríem la nostra llista particular. El problema és voler adornar uns premis que es fan dir els millors i inventar-se un onze ideal que l’únic que aconsegueix és discutir-ne el prestigi. El masculí ja va ser una oda al desequilibri, no només perquè no hi havia el migcampista Rodri, que va arrodonir l’any màgic amb el City marcant el gol en la final de la Champions, sinó per tenir la barra de plantejar un esquema de joc 3-3-4, amb Haaland, Mbappe, Messi i Vinícius al davant, i De Bruyne, Bellingham i Bernardo Silva al mig. Més mal d’ulls feia encara l’onze ideal femení, amb Aitana i Olga Carmona com a úniques campiones del món i set jugadores angleses.
Cada organitzador té els seus criteris i posa els focus on creu. Els de Dubai han anat variant les categories en cada edició i reconeixen directors esportius i fins i tot representants, que tampoc està mal pensat tenint en compte com dominen el negoci –sí, ho han endevinat, el trofeu va ser per a Jorge Mendes–. Com a mínim, però, tenen la decència de premiar també el millor equip masculí (Manchester City) i femení (Barça). Els The Best de la FIFA, ni això. Ja no és qüestió de qui vota i com vota; és què ha de votar. El concepte. La FIFA entrega premis al millor jugador i jugadora, al millor gol, al millor porter i portera, al millor entrenador de futbol masculí i femení, al joc net i al millor aficionat. I als onzes ideals, que deuen vendre molt. Però no se’ls ha acudit pensar en el millor equip, en un esport col·lectiu i dient-ne els The Best. El seu màxim organisme. Es retraten sols.