Motta, ni de conya
Motta no ha de ser una opció real en cap moment: el Barça no pot tenir a davant del vaixell un entrenador que en la seva etapa de jugador va podrir un vestidor juntament amb l’actual director esportiu, que va marxar per exigències bàsiques de Guardiola, que va tornar al Camp Nou amb el rancor bàsic de qui va defensar el bé personal per sobre del bé col·lectiu, i sobretot, perquè mostraria la sospita d’un Deco mogut sovint pels conflictes d’interessos personals: Motta personificaria la decadència d’una directiva sense més rumb que salvar la cadira gràcies al carisma malmès de Laporta.
L’etapa de Xavi té llums evidents que enriquiran el club a llarg termini i ombres agreujades per l’obsessió de continuar amb el discurs victimista de qui no se sent valorat, de qui espera un aplaudiment cada matí pel fet d’ocupar la banqueta del Barça que el porta a vegades a fregar la vergonya aliena. Però Xavi és i serà un seient del Camp Nou, un mite indiscutible que va arribar amb esperit de servei, calculant malament el moment perquè va pensar a servir el club abans de servir-se a si mateix, mentre que Motta, no ho oblidem, va ser el botxí moral de tota aquella generació que amb Guardiola va escriure els millors relats de la història del club.
Així doncs, Laporta diu deixar a mans de Deco la tria del nou entrenador (no se’l creu ningú), i faria bé de vigilar des de l’ombra amb quins criteris s’escollirà la persona, perquè per sobre de tot ha ser algú que vingui amb voluntat de servir i no pas de fer servir el club per a benefici propi, i no ens enganyem, Motta ha representat tot el contrari i seria posar un element de divisió visceral al cor mateix de l’entitat: Motta, ni de conya.