L’operació lliga i el càstig a Míchel
Tenien un pla, i no els ha sortit del tot rodó. Pels pèls. Per un gol rebut en el minut 93, la seva medicina. Quan va caure eliminat de la copa, també per l’Atlético, el Real Madrid va activar tota la maquinària amb l’objectiu d’encarrilar el títol de lliga abans del retorn de la Champions. Comptes clars i fets. Accelerada contra l’Almeria, el Las Palmas i el Getafe, abans d’enllestir la feina en els dos partits seguits al Santiago Bernabéu, el derbi madrileny i la visita del Girona. Operació lliga. Ho veien claríssim, tant per la convicció pròpia, que ja els ve de sèrie, com pel col·lapse dels rivals, amb la rocambolesca crisi del Barça de Xavi i la seva dimissió diferida, i les punxades d’un Atlético més ofensiu però també més vulnerable, penalitzat per les derrotes a Montjuïc, San Mamés i Montilivi. I el Girona? Ja caurà.
En tota operació, hi ha el risc de complicacions en el moment menys esperat. Qui hauria dit que la visita del cuer que no ha guanyat ni un sol partit s’acabaria convertint en un dels capítols més foscos i escandalosos i obriria la caixa dels trons de l’era VAR de l’arbitratge? El mateix dia de la remuntada impulsada des de la sala VOR del Madrid contra l’Almeria, el Girona atropellava el Sevilla (5-1). Al cap d’una setmana, els blancs guanyaven a Las Palmas, però els blanc-i-vermells tampoc fallaven, a Vigo. Caram, aquests gironins. Els quedava un roc a la faixa, el partit endarrerit contra el Getafe, que va permetre al Madrid recuperar el lideratge i veure’s, ara sí, amb l’escenari esperat: guanyant l’Atlético i el Girona a casa, feina feta. Tot els anava sobre rodes, més encara amb l’empat de dissabte a Montilivi, que hauria pogut acabar amb victòria local si no hagués estat per la revisió escandalosament injusta del gol de Yangel, el de la reculada de 37 segons per trobar un fora de joc en una jugada anterior. Fa de mal dir com hauria acabat el partit del Girona, entre altres coses perquè el gol mal anul·lat era aviat i la Real va fer una senyora segona part. Però, per més que vulguem creure en l’honestedat arbitral, costa molt prendre’s-ho amb innocència, quan veiem no només fins on s’atreveix a anar enrere Del Cerro Grande per fer anul·lar un gol, sinó també com Daley Blind, amb el partit acabat, veu la targeta groga que el descarta per jugar a Madrid.
La baixa del neerlandès a l’eix de la defensa és capital, tant com la de Yangel Herrera al mig del camp, tot i que amb la groga del veneçolà no hi ha queixa possible. Però encara em fa més mal d’ulls l’expulsió de Míchel. Per fer el mateix, si no menys, que el que fan molts companys de professió. Simeone, Bordalás o el mateix Xavi, tot i que el cos tècnic de l’egarenc –Òscar Hernández i sobretot De la Fuente– és una altra història. L’últim, Marcelino, que se’n va sortir amb una groga. A Míchel, en canvi, vermella directa. Per perdre’s un altre partit molt especial per al Girona. Perquè l’empat a última hora de l’Atlético en el derbi –una altra complicació de l’operació lliga– obre al Girona la possibilitat de sortir líder del Bernabéu, si és capaç de fer-la grossa i guanyar. Seria la consagració definitiva d’un equip que ha enamorat tothom. D’un equip d’autor que s’haurà de presentar a la cerimònia amb ell, el líder, l’executor de l’obra, perdut en algun racó de la graderia. Amb tot el que representa per als jugadors no tenir a la banda un entrenador del seu ascendent, però també, diguin-me romàntic, arraconar d’un dels partidassos de la temporada l’home de moda, el nom propi de la lliga. Dubto molt que facin cas al Girona, que pensa recórrer contra les sancions de Míchel i Blind, però seria de justícia. Potser per això és demanar massa.