Marxem a Madrid. Aquesta ha estat la frase de la setmana a Girona. La podíem sentir de tot arreu, de familiars, amics, coneguts, saludats, i aquells que coneixes de vista però ignores el seu nom. Girona viu el somni senzill de qui la història li ha donat l’opció de ser gran, el desig modest de qui ha passat la vida en els angles morts dels grans relats: el moment de glòria de l’actor de repartiment que es veu davant el paper principal d’un guió èpic.

Per això tots els gironins desplaçats a Madrid hi van amb la pau de saber que el relat seguirà intacte davant una derrota però es multiplicarà exponencialment si arriba la victòria, perquè hem arribat després de guanyar, perquè som petits gegants units en les nostres diferències, perquè hem aconseguit com a comunitat agafar un únic paper en blanc per escriure la crònica col·lectiva que ens representa: El futbol ha fet Girona una ciutat millor perquè estem més units, i aquí hi ha el gran triomf d’aquesta narració.

Per tant, només ens queda gaudir d’aquests regals inesperats de la vida, d’arribar a Atocha amb el to sorneguer de qui es sap atracat abans que entrin els homes de negre, de qui treu el petit gen anarquista i se sent orgullós d’haver fet tremolar el terra sota els peus dels poderosos: el somriure maliciós de qui gaudeix com un pecat donant pel sac a qui vol tenir-ho tot controlat.

En definitiva, comunitat futbolística de la fe, peregrins del temple de Montilivi, a passar-ho bé al màxim perquè aquest cap de setmana és nostre, és la recompensa que ens mereixem, el present d’un futbol que ens vol durant uns dies al centre del món: El món és una pilota i aquest cap de setmana serà blanc i vermella.