Els regals de Sergio Lozano
Ho ha tornat a fer. Quatre operacions al genoll dret no han fet desistir Sergio Lozano. Tampoc el consell del doctor que el va operar, Joan Carles Monllau. Amb 35 anys, l’ànima del futbol sala blaugrana torna a competir i dissabte va viure un conte de fades, amb la reaparició al Palau Blaugrana, el pas des del túnel de vestidors cap a la pista que s’havia posat entre cella i cella i, per fer-ho més rodó, marcant el gol que desfeia l’equilibri contra el Noia. Somriu el Palau, vibren els Dracs, hi guanya el futbol sala.
El búfal ha fet més cas al cor que a la recomanació del metge, que l’alertava de les seqüeles que li generaria un altre contratemps. Tan lícit és voler tornar-hi com hauria estat deixar-ho. De fet, retirar-se segurament hauria estat el més assenyat. Després d’una luxació de ròtula, el lligament encreuat anterior del mateix genoll li ha dit prou tres vegades. Les lesions d’encreuats són, malauradament, el pa de cada dia en l’esport d’elit. Recuperar-se’n i tornar al màxim nivell, també. Però ja no és tan habitual fer-ho per repetició. I convertir-ho en acumulació, encara menys. Haver fet tants processos de recuperació té l’avantatge d’evitar fer-se segons quines preguntes per pur, i lògic, desconeixement. Els precedents ajuden a saber si aquella molèstia que nota en un moment puntual forma part del joc o no, o a assimilar la paciència del procés en si. I a perdre la por, si és que es pot perdre del tot. Deu mesos i mig, que és el que ha trigat Sergio Lozano a completar l’última recuperació, donen per a molt, també per escriure’n un llibre, segons ha revelat.
Lesionat l’abril de l’any passat en les semifinals de copa a Antequera, el capità blaugrana no volia sortir en llitera, per si era el seu últim partit, ni pretenia que la seva darrera imatge com a jugador de futbol sala fos una lesió. Ho ha aconseguit. Per la seva valentia, coratge i tossuderia, però també –i és el primer d’assumir-ho i destacar-ho– perquè estar en el Barça li ha permès tenir els mitjans, les eines i els professionals a disposició que en un altre club li hauria estat molt més complicat de trobar, a un esportista amb la seva edat i el seu historial mèdic. Per això diu que se sent un privilegiat. Experiència en les recuperacions, sempre dures, i en les reaparicions, especials. Haver tornat és la victòria, tot i que el seu caràcter guanyador –un reforç d’un valor altíssim per a l’equip de Velasco d’aquí a final de temporada– el conduirà de seguida als reptes més ambiciosos i competitius, com el d’alçar la seva cinquena Champions. I, si tot va com desitja, allargar la seva carrera de blaugrana, amb una continuïtat ben encaminada per totes les parts, sempre que ell se senti útil. És el primer que sap com arrisca, ja no per a la seva trajectòria professional sinó per més endavant.
Però no cal anar gaire enllà. Ara que ha aconseguit tornar a competir, deu mesos i mig després i amb quatre contratemps al genoll i a la memòria, diu que es pren cada dia, cada partit, com un regal. El seu retorn és un regal també per als aficionats del Palau, per als que tenen Lozano com a referent i per al futbol sala. L’esport en diu bé. Ben tornat, búfal.