Justícia europea
Que la Champions superi l’equador i el Barça estigui viu va arribar a ser pura rutina, però ara és la bomba. Que torni del camp del Nàpols amb un empat 1-1 i la possibilitat de sentenciar a casa és una altra bona notícia. I que, a banda de competir, durant bastants minuts es pogués disfrutar veient l’equip jugar, sotmetre el rival, pressionar ben amunt, imposar un ritme alt, físic i de pilota, i convertir el porter italià en el protagonista, va ser la millor notícia. Veure Lewandowski recuperat, endollat i marcant el cinquè gol en els últims quatre partits és una magnífica notícia. Veure Pedri i Gündogan enviar-li bones pilotes i disparar a porteria és una bona notícia. Veure Kounde aportant valor en defensa, més que bona notícia, és un cant a l’esperança. I veure que el Barça, per ser competitiu a Europa, no cal que renunciï al seu estil, sinó que l’executi bé, amb compromís, intensitat, talent i els jugadors adequats, no és cap primícia, però és el missatge que retrata aquells que sempre culpen el model quan les coses no van bé.
Les males notícies
I és cert que no van bé, des de fa bastants anys. Però la culpa no és del model ni de Xavi, Koeman, Valverde o alguns jugadors, sinó dels que van empènyer Guardiola a marxar, dels que van fer una pèssima gestió de l’equip que ho guanyava tot i els que van dilapidar compulsivament el patrimoni del club després de perdre Neymar. Ells han conduït el Barça des de l’elit a la precarietat que vivim ara. Una precarietat que es paga en cada partit, també en el de Nàpols, on l’equip va fer un bon partit, però va tornar a mostrar la inseguretat, la desconfiança, la falta de grandesa, maduresa i contundència, i també la falta de jugadors adequats, que permetin a l’entrenador no haver de posar un central a la banda dreta i un altre a fer de pivot, o no haver de recórrer a les cessions de Cancelo o João Félix, o no haver de fiar tot el desequilibri a un nano de 16 anys, per bo que sigui Lamine Yamal. Perquè aquestes mancances són les que van impedir al Barça convertir el 0-1 de Lewandowski en una victòria solvent que deixés encarrilat el pas als quarts de final. I són les mateixes que ens impedeixen pensar que l’eliminatòria fa baixada, perquè no sabem si el Barça mantindrà el mateix nivell per batre el Nàpols en la tornada o el Getafe demà.
De Jong
El migcampista neerlandès va ser dels millors a Nàpols però això no l’apartarà del focus, perquè el club deu haver arribat a la conclusió que és la joia que s’han de vendre per quadrar números vermells de la temporada, i l’han posat al mercat i a la picota filtrant amb hectòmetres cúbics de mala llet les quantitats del seu contracte. El periodisme, on el rigor i la professionalitat conviuen amb la indecència i les vísceres, ha comprat el relat i ell s’ha rebotat. La qüestió és que només té tres opcions, o accepta rebaixar-se el sou i renunciar a cobrar el que li deuen des dels anys de pandèmia, o accepta un traspàs que doni aire als comptes del club o creix per sobre de la mitjana de l’equip obligant el club a replantejar-se el seus plans. Com a futbolista, De Jong dona tres voltes al 90% de la plantilla, però el seu talent no es mesura pels gols o les assistències; ell és gran per generar i portar el joc als que fan els gols i les assistències. Això perd valor en un Barça que sovint s’ha fet petit a les àrees, però només cal recordar la baixada que va fer l’equip de Xavi els dos mesos que Frenkie va estar lesionat. Llavors se’l va trobar a faltar. I quan se’l venguin ja m’ho explicaran.
