La poca vista de Rafa Márquez
Va sobtar la seva primera reacció després de l’anunci de dimissió diferida de Xavi. Aquell “si m’arriba l’oportunitat no diré que no” que va pronunciar Rafa Márquez a Fuenlabrada el mateix vespre que l’egarenc sorprenia tothom –“plegaré el 30 de juny”– després del 3-5 contra el Vila-real. Tenia molt poca elegància, aquella resposta ràpida de l’entrenador del filial, encara que també es pot interpretar com un atac de sinceritat, valor que podríem arribar a acceptar com a atenuant. El mateix Xavi el va voler disculpar, qui sap si només per evitar desfermar un altre incendi, que ja n’anaven prou servits.
Força més grossa és la relliscada de Márquez promocionant cases d’apostes a les xarxes. I per reiteració, que encara ho fa més grotesc tot plegat. Ja em va costar d’assimilar que no li haguessin usurpat el compte quan, el dia que es jugava la Super Bowl, feia una crida a apostar-hi. El més greu és que, passats uns dies, i després que ell mateix hagués assegurat en una roda de premsa que no tenia res més a comentar “perquè està tot comentat amb advocats”, tornés a fomentar el joc animant a registrar-se en una casa d’apostes mexicana. No, que es pugui fer a Mèxic no el disculpa. Si al Barça ja no li va agradar la primera, què es pot dir de la segona? La reacció del club va ser activar els mecanismes que té i dur el cas a l’àrea de compliance per determinar què convenia fer. Aquest departament analitza com cal actuar davant de fets que puguin contravenir el codi d’ètica i conducta, i les mesures poden incloure sancions o, en un cas extrem, l’acomiadament. En aquest cas, ni una cosa ni l’altra, però sí que li van fer esborrar les publicacions. El problema és que Márquez és el primer que hi ha hauria hagut de caure. Que no li ho haguessin de fer veure.
És delicada, la relació dels clubs amb les cases d’apostes. La llei que prohibia dur-ne publicitat a la samarreta –i altres limitacions en la relació amb aquest tipus d’empreses– va causar impacte, perquè s’havien convertit en una gran font d’ingressos per a molts, però els clubs han anat obrint vies que esquiven la normativa, com els acords circumscrits en països en què no s’impedeixi. Els patrocinis regionals, que en diuen, i que el mateix Barça ha activat. Serien molt discutibles, en un món tan globalitzat, aquest tipus d’actuacions. Però el que encara grinyola més és que actors tan principals com entrenadors i jugadors de clubs que són i volen ser referents facin el que els sembli per guanyar-se un sobresou, a Mèxic, al Japó, a Qatar o on sigui. No és fàcil quan el club no té el control absolut dels drets d’imatge, però farà bé el Barça no només de tocar el crostó a Márquez pel que ha fet, sinó de mirar d’establir un marc per evitar que la taca s’escampi a altres professionals. És lleig que ho faci qualsevol persona. Però que sigui l’entrenador del filial, encara més. Al cap i a la fi, està entrenant el màxim exponent d’un planter, en un club que té cura d’aspectes que van més enllà de la formació esportiva i que pot presumir d’iniciatives tan lloables com el sistema de protecció a la infància davant qualsevol tipus de violència.
El missatge en què animava a canviar l’esfèrica per l’ovalada acabava així, entenc que per obligació: “(Solo para +18).” A l’equip que entrena, n’hi ha uns quants que no hi arriben.