El serial Alèxia no es pot allargar més
Serà ser una pregunta tan retòrica com calgui, però algú creu que si Alèxia Putellas hagués renovat amb el Barça a principi de temporada s’hauria muntat aquest sidral en què tothom ha sucat pa? Oi que no? Doncs ja ho va dir Bernd Schuster, però com que queda molt espai d’article, sí que fa falta dir-ne alguna cosa més.
La Pilota d’Or 2021 i 2022 acaba de fer 30 anys i, tot i que ha pogut aixecar la segona Champions i el mundial de seleccions des de la gespa, les seves dues últimes temporades han estat un martiri per les lesions. Ara caic, ara m’aixeco, des que just abans de l’Eurocopa 2022 es trenqués el lligament encreuat anterior del genoll esquerre. Va ser en un entrenament amb la selecció espanyola, circumstància que no ha estat obstacle perquè fos novament una convocatòria de la federació espanyola el motiu de controvèrsia. Alèxia no tenia el permís mèdic del Barça i, malgrat tot, va demanar ser convocada (aquesta és la versió de la RFEF, no desmentida) amb el pretext de continuar la seva recuperació allà i contribuir a la cohesió del grup. Que se la convoqués per la final de la Nations League i les manifestacions inquietants de la seleccionadora sobre la seva disponibilitat per jugar van tibar la corda fins a uns extrems impensables, que diuen molt poc a favor de Montse Tomé –només ella i Alèxia saben què han parlat– i que únicament s’entenen com a element estratègic per forçar una ruptura amb el Barça.
Perquè és d’això, que va l’assumpte. El Barça fa mesos que li ha dit, a la capitana, que no mourà la seva oferta de renovació. I Alèxia en vol una altra. No és una jugadora qualsevol, tot i que li ha sortit una successora, Aitana Bonmatí, que enamora tant o més que ella amb la pilota als peus i amb la paraula a la boca. I quan una negociació amb una referent com Alèxia va de mal borràs, qui la dona per trencada té la seva importància. El Barça aguanta la posició –precarietat econòmica extrema, edat de la jugadora i un punt de dubte sobre quin serà el seu nivell competitiu quan es recuperi plenament–, conscient que ja té prou fronts oberts en la seva imatge perquè s’hi afegeixi la renúncia a la capitana del que ara és l’equip emblemàtic del club. I Alèxia juga les seves cartes per pressionar, potser intuint que les decisions estan preses però que el club no en vol assumir el desgast.
Res no és per sempre, i en el mercat global del futbol femení, a una fora de sèrie com Alèxia Putellas no li faltaran oportunitats de lluir el seu talent amb la remuneració que ella espera per la seva maduresa futbolística. Tants mesos de negociacions –o d’estancament, o d’incomunicació, que això novament només ho saben club i jugadora– demanen una resolució ràpida per no fer-se més mal del que ja s’han causat amb aquesta convocatòria per no res (perquè Alèxia no ha jugat ni un minut). Cal temps per interioritzar que el club de la teva vida, on ho has guanyat tot i on has estat feliç, ara no està en condicions de pagar-te com creus que et mereixes perquè té el calaix buit, per molt que l’àrea de futbol femení no generi dèficit. Però un cop assumit que una altra cosa no pot ser i, a més, és impossible, no cal demorar les decisions: o renovar, o buscar nous camins. Per motius no del tot coincidents amb els d’Alèxia, Jonatan Giráldez ja ho ha fet, i l’anunci de la seva marxa no l’ha convertit en blanc d’invectives, al contrari.